Abans que la son vinga a mi cada nit, em vénen a la ment diferents imatges. Les notícies als mitjans de comunicació cada vegada m'espanten més. És en eixe precís moment de por i estupefacció quan comence a imaginar?
M'agradaria que l'excepcionalitat es convertira en normalitat. Que les notícies, dossiers, articles, monogràfics sobre la situació de la dona, l'ús del temps, l'ablació, l'adaptació del masclisme als nous temps, les violències masclistes...És a dir, que tota la problemàtica, a la qual s'hem d'enfrontar les dones pel simple fet de ser dones, apareguera als diaris, a la televisió o a les revistes de forma normal al llarg de tot l'any. I que, a més, es fera amb la rellevància que es mereix i amb un tractament informatiu rigorós. Tot el que apareguera deuria tindre l'objectiu de conscienciar i ajudar a l'eliminació d'aquestes desigualtats que patim les dones. M'agradaria que passat el 8 de Març continuara la gent demanant ajuda per muntar actes, xarrades, cartells, campanyes per l'empoderament de les dones i veure a tot arreu una programació engrescadora i conscienciadora d'aquesta situació que patim el 52% de la població mundial; que a l'abril, maig, juny, juliol o agost continuem cercant noves estructures de participació de les dones en l'àmbit social per part de tots els col·lectius, ja siguen institucionalitzats o no. Que la societat es fixara en les dones més enllà del 8M. Que ens escoltaren tot l'any i cercarem conjuntament el camí per canviar aquesta societat i que no s'utilitzara la lluita feminista de forma errada creient que, reproduint estructures i formes masculines, aconseguirem igualtat. Calen lideratges transformacionals, s'ha de canviar tot des de l'origen. Són noves formes de trinca, no reformes. Que la gent deixara d'emprar-nos com escuts o armes. La manipulació de la lluita feminista per interessos patriarcals s'ha d'acabar.
Realitat? M'agradaria que es poguera pensar i atendre a les dones en la seua diversitat. Cadascuna tenim una història, unes vivències i uns anhels que disten molt de qualsevol altra. Per això, una mateixa solució no serveix per a totes les dones; que la justícia atenguera de forma eficaç a les dones maltractades. Amb recursos humans i tècnics suficients per protegir i garantir la seua vida i el seu futur així com el de les seues filles i fills. I que el sistema educatiu visibilitzara a les dones en el currículum. Que les estructures educatives permeteren altres formes de direcció i que l'educació en igualtat fóra la línia a seguir; que les dones poguérem accedir amb igualtat de condicions a qualsevol treball. Que els sindicats negociaren convenis col·lectius on s'eleminaren plusos que ens discriminen. Que les dones cobrarem el mateix que un home per realitzar el mateix treball o amb el mateix valor i que els homes pogueren accedir a un permís de paternitat en igualtat de condicions que les dones; que poguérem trencar el sostre de vidre que ens impedeix accedir a llocs de màxima responsabilitat en empreses i/o governs. Que la responsabilitat en les cures siga real o equitativa entre dones i homes. I que el sistema sanitari mirara els seus protocols, sales i processos de diagnosi i els canviara... M'agradaria que tot açò es fera realitat. Perquè així siga, estic segura que moltes treballarem intensament cada dia des del nostre entorn més immediat fins allà on puguem arribar. Perquè sense igualtat no hi ha democràcia.
