L´adolescent, el fadrí i la fadrina, el casat i la casada, el vell i la vella, pels mateixos o diferents motius biogràfics. El porter de futbol davant del penalty, el frare i la monja, qui s´ocupa d´un far en una illa o en un bancal fa pasturar una rabera, qui en una muntanya remota s´ha perdut o la persona que cada dia suporta la rutina d´un multitudinari trajecte de metro i suporta reunions de treball burocràtic o d´aquelles en què tothom parla a crits del que li dóna la gana. Quan naixem i quan morim, en unes terribles oposicions o quan d´alguna altra manera som agredits, quan estem en presó, quan no som escoltats, o impunement suportem l´allau informativa, o en lloc de cooperar i compartir hem de competir i separar-nos, o se´ns obliga a triar entre el gregarisme i anar «a la meua», entre viure com a solidaris o solitaris...
Etcètera: solen, solem estar sols. I del poema que comença dient Oh soledad, mi sola compañía. I la impressionant cançó Ma solitude, i no tant, la ingènua peça que comença Soledad, es criatura primorosa... I la novel·la Solitud, i algunes pel·lícules, com la sèrie de criatures Home alone, o la filosòfica del far west de Gary Cooper, High noon. I, per al meu gust, l´anglesa The loneliness of the long distance runner.
Però això no val solament en la biografia personal, sinó per a les grans institucions humanes. Per exemple, parlant d´Anglaterra: després d´haver votat bàrbarament de quedar-se sola davant d´Europa i del món, ha creat, a instàncies de la Primera ministra que no sap on para, un Ministeri de la Soledat, però restringit a una problema social gravíssim, patit per la generació de persones grans en l´actualitat.
En qüestió de noms atorgats a Ministeris -o a Conselleries, Regidories d´Ajuntament, Vice-rectorats d´Universitat o Departaments d´empreses-, la història de la humanitat no ha escatimat en comicitat. Baste repassar la llista de les dotzenes de ministeris de l´antiga Unió Soviètica. I per això, no són menys realistes, la golosa sèrie Ministerio del Tiempo, o el Ministeri del Dolor, de la novel·lista croata Dubravka Ugresic, títol pres del nom d´un tuguri holandés de sadomasoquisme.
Aquells cruels enganys polítics són com posar una espardenya en una gàbia i esperar que cante. Com a alternativa, m´anime a evocar els centenars d´advocacions marianes, per a totes les ocasions, misteris i necessitats humanes: el despistat pot triar ara mateix entre les més de mil assumptes al núvol de les xarxes internàutiques. Entre tal pomell de meravelles angelicals, floreix la Mare de Déu de la Soledat. Ara bé: fa anys, sense crueldat, jo mateix venia a escriure: «més val acompanyat que mal sol».
