L' ametler en flor. Estic visualitzant-lo ara, quan l'impàs entre el dilluns i el divendres resulta massa intens. Al cap de setmana, se'm gravà a la retina i a l'olfacte. De bon tros se m'endinsà en l'ànima. El cel s'havia ataronjat arrel d'haver descarregat la sobtada negror; i un arc-iris curiós feu acte de presència, deixant que -tant ràpidament com havien sorgit- se n'anaren volant els seus colors translúcids. A l'aire lliure, la natura fa fàcil que la poesia quotidiana guaite per la finestra de la vida i decidisca instal·lar-se per uns instants. Després de la tempesta, la pluja i els trons, havia tornat la calma, la brisa fresca i el sol. Així és la promesa del "cicle sense fi", que seguix sense acabar-me de convèncer per més que compte primaveres, val a dir.
L'entenc, l'accepte, però això no lleva que a voltes siga una vaina. Quan les obligacions manen, voldria també més d'eixa quietud que pareix una joia, un tresor soterrat impossible de collir, i menys d'estar pujada a una roda que no para i que ningú sap ben bé cap on va. Al remat, si més no, ja ve. Ja aplega la meua estació favorita, la sent vindre amb les seues cançons. Algunes són composicions humanes, altres són sorolls inherents al món.
El meu cor batega més fort amb la seua arribada, i no és només per l'encís del seu efecte natural. És perquè comporta una continuació renovada del present, cosa que fa nàixer la il·lusió on, pot ser, no existia. Abans del dia 19, a la ciutat molts ja estan cremats, mentres l'art respira en cada cantó i inspira fins i tot als vianants que més es despisten. Els ninots indultats no sempre són els justos, però l'oxígen olora a pólvora i a bunyols fregits.
Les falles són com un arbre molt frondós - de ramificacions distintes i germanes- d'una terra de la qual brollen sensacions fructíferes. Costa cuidar el jardí de bones vibracions quan la cultura del shock global sacseja sense pietat, eixa que ens crida desgràcies a cau d'orella. Cal assabentar-se, però el bombardeig excessiu fa tremolar els extrems. No va per temporades, les explosions informatives esclaten diàriament. Stephen Hawking digué «el perill radica en que el nostre poder per danyar o destruir el medi ambient o als nostres iguals, augmenta a molta major velocitat que la nostra saviesa en l'ús d'eixe poder». Però també pense en la frase de Gabriela Mistral: «En vano se echa la red ante los ojos de los que tienen alas». Volar sobre terra inestable qüestiona les capacitats.
