Al dia com avui, o demà, anirem de paella en comboi a celebrar els darrers dies de la Pasqua i el dia del sant valencià més famós de la història, aquell que feia miracles fantàstics i predicava en valencià arreu d'Europa i tots l'entenien. Aquest cap de setmana, per tant, els valencians ens reunim entre amics o en família per gaudir de la vida, que és el que tenim. Una celebració joiosament exclusiva del nostre poble, cosa per la qual, potser, manté un caràcter relativament privat, o tribal, i no és coneguda fora d'ací. Som nosaltres els únics que tenim aquests dos dies com un referent clar del que solem dir «anar de paella», que significa «eixir al camp en colla a passar una jornada festiva, menjar una bona paella i procurar-nos l'alegria d'estar vius, que ja és».
La paella de Sant Vicent, si més no en el meu entorn col·lectiu més pròxim, no és la que els receptaris tradicionals anomenen «autèntica paella valenciana» i que jo en dic «paella valenciana clàssica», sinó una versió particularment apreciada de les comarques de les Riberes del Xúquer cap avall, és a dir, a les Comarques Centrals Valencianes. És una paella de festa que Martí Domínguez va recollir amb la seua vitalitat, gràcia i civisme a Els nostres menjars, un llibre clàssic de la literatura coquinària valenciana.
La paella de Sant Vicent se sol fer amb els productes hortolans del temps -faves, carxofes i alls tendres, bàsicament- i en algunes versions domèstiques no du tomaca al sofregit. N'hi ha també qui hi posa mandonguilletes, i com a carn gasta pollastre i daus de carn magra de porc. No és aquest, però, el lloc de fer-ne una recepta detallada, ni tampoc de donar explicacions erudites sobre els orígens i les qualitats d'aquesta paella primaveral. Només diré que jo la solc preparar i menjar per aquestes dates, tant per fidelitat a la cuina de temporada i als productes de proximitat, com pel gust de compartir el ritual i el comboi entranyables d'aquests darrers dies pasqüers.
Uns dies, per cert, on enguany ha esclatat la flor del taronger i l'aire calm s'embauma -com deien els poetes renaixencistes- d'un perfum que desperta la sensibilitat del personal, excitant la fantasia del paradís somiat. Per això, l'expressió «anar de paella» significa tant de bo a aquells que entenem el sentit festiu i feliç que té el fet d'anar de paella.... per Sant Vicent. Bon profit.
