D´ací a poc la Universitat de València ha d´escollir un nou rector. Un nou rector que haurà d´enfrontar-se a uns nous temps i que, almenys pel que fa als primers anys de la seua hègira, no es poden pressuposar massa fàcils: els canvis generats per Bolonya, que acabaran de posar-se en marxa, l´assignatura pendent del campus d´excel·lència i el fantasma de la crisi econòmica, planant sobre tot.
Per altra banda, la Universitat, davant els intents dels uns i dels altres de portar-la a un costat o a un altre, hauria de saber mantenir-se, si no neutral —que no cal que ho siga—, sí almenys clara i precursora per poder marcar línies, directrius i camins, no sols en competències científiques i culturals –que ja se li suposen-, sinó també en problemàtiques socials i humanes, des de la integració de l´emigració o els nous models d´economia a la identitat del nostre país.
Segurament, no seré imparcial —no ho pretenc, tampoc—, en parlar d´Antoni Furió, un dels candidats a rector: és el que més conec, dels quatre que es presenten, perquè va ser mestre meu, durant la meua llicenciatura d´Història Medieval.
Ja en aquells anys era reverenciat pels estudiants, pel seu bon quefer com a docent. Alguns llegíem amb deler coses com els seu Camperols del País Valencià, que ens demostrava que a casa nostra també havien passat coses.
Després, al seua esplèndida Història del nostre país. I més coses. I hem seguit, també, la seua tasca titànica, de convertir les publicacions de la Universitat en un referent a nivell espanyol i internacional. Estic segur que farà el mateix amb la Universitat, si arriba a ser magnífic, com li desitge. Si no, sempre serà un noble amic, que sempre és més important.
Vicent.J.Escarti@uv.es
