Si t´arriba el dematí

Eel disc d´Ovidi Montllor De manars i garrotades, de l´any 1977, hi ha una de les cançons més papassetianes de l´autor alcoià, la titulada Als companys. En aquesta peça i en d´altres de semblants l´Ovidi començava a veure les orelles al llop que s´amagava sota la pell d´ovella de la democràcia. Eren els primers símptomes d´un desencís que s´expressava amb ràbia però buscava raons per mantenir intacta l´esperança: «Temps de por i patiments / Temps tan llargs que hi ha qui es cansa / Temps batejat amb colors vermells / De sang, de sol i esperança». Trenta-tres anys després la banda alcoiana Arthur Caravan, els integrants de la qual devien nàixer per aquelles dates, han titulat Si t´arriba el dematí el seu darrer espectacle. L´encert de l´actual proposta no rau només, des del punt de vista argumental, en la claredat amb què se subratllen els paral·lelismes entre la situació sociopolítica de 1977 i la d´ara («i sempre és el mateix dia») i l´explicitud dels deutes culturals i musicals d´aquests joves amb els qui els van precedir en l´ofici (i és molt d´agrair trobar-se gent tan agraïda), sinó també i molt especialment en el que té d´aposta antològica i de recreació d´algunes de les cançons que formen la banda sonora que va de Raimon a Hugo Mas, posem per cas, i que és part irrenunciable de la nostra educació cívica i sentimental. Es tracta, doncs, d´un homenatge a un dels col·lectius, el dels músics en valencià, que més s´han afanyat a denunciar la vigent marea negra d´incultura. La invisibilitat a què els mandarins del negociat autonòmic han relegat el més viu de la societat i la cultura té la seua correspondència en els mètodes d´insonorització que apliquen sobre veus i guitarres, precisament en un moment