El sacerdot don Horaci, en un capítol de la sèrie "Senyor Retor", de Canal 9, explica com es deia missa abans del Concili Vaticà II, i diu que "els capellans deien missa en llatí i d'esquenes" (als feligresos).
Una altra interferència del castellà, perfectament evitable si Canal 9 cuidara la llengua en els programes de producció pròpia, com ho fa en alguna altra part de la programació.
En les frases, modismes i locucions en què apareix l'esquena, en valencià, va en singular (perquè en tenim una, d'esquena): "els capellans deien missa d'esquena", com en "caure d'esquena", "girar l'esquena", "tirar-s'ho tot a l'esquena", etc. És com si algú ens saludara amb uns "bons dies", en comptes de "bon dia". Pensaríem que està aprenent valencià, però que encara està a mitjan aprenentatge. Fet dispensable en un principiant, però gens excusable en un diàleg formal d'un mitjà de comunicació com la televisió valenciana.
En castellà no deixarien passar una frase com "ese que vive en ese rascacielo tiene muchos dineros, pero no se entera de nada, está en los limbos". Demanarien comptes a l'autor de la destrossa lingüística, llevat que el que parlara actuara d'incult, expressament, cosa impensable en un capellà.
La nostra llengua té, en general, bastant precisió i lògica pel que fa al nombre gramatical i solem fer en singular allò que veiem com a únic o uniforme, i diem "llevaneu", "parafang", etc., i frases com ara "vés i toca't el nas", "ficar el nas", perquè de nas sols en tenim un. O "pujar al cel" ("Éa los cielos", en castellà), que potser és ben gran, però que deu haver-n'hi només un, i podem estar "en dejú" (en castellà "en ayunas"); i moltes més que en castellà les diuen en plural. I no ens oblidem del malnom "el Bigotes", que en valencià és més prompte "Bigot" (sense l'article), segurament, també, perquè només se'n sol tindre un.
Sí que és ben genuí "Éles espatles", tal volta perquè en tenim dos, una a cada costat del coll.
