«Som així de ´raros´: els defensors de la tradició són els progressistes»

­

Com s´ha d´afrontar hui la tradició?

La tradició és tan contemporània com una muntanya. Ja no té hui el pes que va tindre en les societats que es deien, precisament, tradicionals. Ja no articula ni governa la vida social. En el moment en què inventem el concepte de «tradició», la tradició en si deixa de ser efectiva. Significa que ja no ens obliga, com abans, sinó que la qüestionem. La societat contemporània està sotmetent la tradició a continues proves d´estrés, com es diu ara. La posa a prova per veure si encaixa o no en la vida contemporània.

I quin resultats obté?

Tot allò que pot encaixar en la vida contemporània s´utilitza amb finalitats identitàries, perquè sempre busquem elements tradicionals que puguen donar-nos una identitat individual i col·lectiva. Prova d´això és la gran expansió dels moros i cristians o dels correfocs, que encaixen molt bé en la imatge que els valencians tenim de nosaltres mateixos com a festers, sociables i abocats al carrer.

I quines tradicions estan condemnades a naufragar?

Aquelles que no s´ajusten a les sensibilitats actuals, que es rebutgen o entren en un procés conflictiu que acaba per carregar-se-les. Per exemple: l´exclusió de les dones en els moros i cristians d´Alcoi. No crec que tarde massa en posar-se fi a aquesta pràctica tradicional. O els casos de maltractament animal, que no encaixen en la societat actual, com la solta d´anecs en el Port de Sagunt.

Per què cal mimar la tradició?

La tradició no la veiem com una cosa que calga reivindicar per la seua antiguetat, sinó perquè ens dóna una sèrie de respostes i recursos que cal no menystenir perquè han tingut una funcionalitat molt important en el passat i la poden seguir tenint. Per exemple: per què l´arquitectura tradicional, en general, és més bonica que la contemporània? Reivindicar l´arquitectura tradicional no és una qüestió casposa, nostàlgica i romàntica, sinó simplement funcional. És un exemple de com reivindicar la tradició sense caure en el romanticisme renaixentista que també arrosseguem.

Hi ha tradicions que són menys antigues del que la gent pensa…

Evidentment. Hi ha tradicions molt recents. La festa de les Falles, amb l´ofrena i l´actual indumentària té 10 ó 15 anys. La Tomatina de Bunyol té 50 ó 60 anys. El cant d´estil el tenim documentat des de finals dels segle XIX. La cordà de Paterna, que es pretén com una festa d´origen medieval, està documentada també des de finals del XIX. El 90% de les tradicions que ara tenim com a antiquíssimes no tenen més de cent anys.

I les institucions valencianes?

Han de fer cas a la societat, i veure quines pràctiques tradicionals funcionen per elles mateixa i facilitar els mitjans perquè ho seguisquen fent. Per norma, ací les institucions són prou receptives a les pràctiques tradicionals. Una altra cosa és que, quan cal fomentar-les, ací la desídia és absoluta.

Per exemple?

Mira: és trist que quan una persona interessada ve de fora i pregunta pel cant d´estil, a València no hi haja cap lloc on es puga escoltar als cantaors històrics, comprar música de cant d´estil, ni tampoc un lloc específic sobre la dolçaina. Són dos casos simptomàtics de quina és l´actitud de les institucions valencianes respecte a les tradicions quan toca incentivar-les. Al País Basc, als dignataris se´ls rep amb un aurresku (ball típic). Què més lògic ací que rebre a un visitant cantant-li albaes? Dic lògic per la manera de pensar dels propis governants…

Que són conservadors…

Sí, i no entenc per què volen ser tan tradicionalistes i tan identitaris en certs aspectes en el nivell discursiu, i després mostren una desídia immensa cap a moltes pràctiques de la cultura popular. A la fi, tenim una situació incomprensible: que els grans defensors del patrimoni conservador, que són les tradicions, siguen les forces progressistes. És una contradicció, però a València som així de raros!