Ser aficionat a la pilota és una bogeria de bonic. Quan el marcador va registrar els iguals a 55, el triquet de Vilamarxant va esclatar en un goig sense igual. Pura emoció. Perquè el joc de la pilota és això: emoció sense lligams a l'altura d'una formidable representació teatral o una gran cerimònia religiosa. Tan bella que perdura i no cessa.
La pilota aporta una emoció tan profunda que, en aquesta mena de situacions, se'ns mostra pura, neta, etèria, vibrant en l'aire que es respirava. Un deliri com de somnis plens complits.
Moltes vegades, aquestes qüestions dels sentits no es deixen domar per les paraules ni reduir en conceptes. Per això, un només pot animar a acudir a un trinquet per a viure aquestes sensacions úniques.
L'encontre estava a punt de decidir el seu guanyador en l'últim joc i uns xisclaven, uns altres aplaudien i alguns, els més vinguts a dalt, tiraven coixinets. En eixe moment, Marc i José Salvador, que se disputaven la semifinal del Campionat Individual Caixa Bank - Trofeu President de la Generalitat d'Escala i Corda, s'havien respectat escrupolosament i el pilotari de Quart de les Valls li va donar la mà al de Montserrat per a desitjar-se sort en l'últim envit, just sota la mateixa corda, com si es tractara de dues ànimes bessones. Però només podia quedar una, clar.
Fins a aquest moment, cap dels dos havia dominat amb claredat perquè no donaven un quinze per perdut, un cop per consumar. Potser Marc s'havia posat per davant en algun moment, però José Salvador el seguia, el perseguia en el marcador, i fins l'igualava. Era desesperant tant per a un com per a l'altre. Les cares d'esgotament, les seues mirades de tensió, i les samarretes plenes de suor proporcionaven el malbaratament d'esforç que estaven fent.
La victòria podria haver caigut per a qualsevol costat, però va ser en l'últim joc on l'atzar va ser atzar i eixa experiència de Marc, que es tradueix en equilibri i calma en els moments de major inestabilitat, va sortir a flotació. Tranquil, ràpid, va deslligar les tempestats dels seus cops i va véncer a José Salvador, qui feia el dau i havia donat una grandíssima dimensió. A l'altura de molt pocs perquè no li regeix més llei que la de la sobirana i bruta potència.
Però el pilotari de Montserrat va aconseguir refer-se del constant saqueig del seu oponent, que semblava haver arribat al tram final més viu, i va guanyar amb el cor, eixa extensió infinita i il·limitada del cos que acariciava la vaqueta amb un cop de bot i braç salvatge, tant de fuet com de vellut.
No coneixem el que passarà en el futur, allò que inevitablement és insondable. Però José Salvador té fusta de figura gran i Marc, si continua així, pot estar davant de l'Individual que el pot elevar a les altures. El miracle de la seua victòria va ser la recompensa de la fe.
