En 1849, Pascual Madoz descrivia a Beniopa en el seu Diccionari Geogràfic-Estadístic-Històric d'Espanya de la següent manera: «Lugar con ayuntamiento de la provincia, audiencia territorial, capitanía general y diócesis de valencia (9 leguas), partido judicial de Gandia (1/4 de hora). Situación: Cerca de las raíces orientales de los montes Mondúber y Cruz del maestre Pedro, que también llaman Falconera al Oeste de Gandia, con libre ventilación y clima vario y un poco húmedo, aunque bastante sano, padeciéndose algunas inflamaciones y calenturas intermitentes. Tiene 340 casas de fábrica regular, la del ayuntamiento, cárcel, una escuela de niños y otra de niñas, ambas de reciente creación y dotadas con 2.200 y 1.100 reales respectivamente, y una iglesia Parroquial (Sta. Maria Magdalena), servida por un cura de provisión ordinaria. El Término confina por Norte y Oeste con Gandia, los montes expresados y Almiserát; Sur Benirredrá, y Este Benipeixcar y Gandia, extendiéndose sobre medio cuarto de hora. Muy inmediato al pueblo pasa el barranco de Beniopa, el cual recibe las vertientes del extenso territorio de Marchuquera y de las montañas inmediatas, por cuya causa son muy temibles sus avenidas: no hace muchos años subieron las aguas 2 varas sobre su cauce, inundó la mitad del pueblo, arruinó algunos edificios, destrozando cuantas heredades se encontraban al paso. El Terreno es de muy buena calidad y fértil, plantado de moreras, algunos olivos y algarrobos. Los caminos reducidos a malos senderos, conducen a los pueblos limítrofes, incluso Gandía, de donde se recibe la correspondencia 3 veces a la semana, Productos: trigo, maíz, algarrobas, aceite, patatas, legumbres, hortalizas, siéndola más considerable la seda, que se coge en cantidad de unas 2.000 libras: sostiene también 1.000 cabeceras de ganado lanar, y hay caza de conejos y perdices, aunque en corta cantidad. Industria: La agrícola, siendo notables los semilleros o almácigas de pimientos y tomates que los labradores, y más especialmente sus mujeres, hacen a las puertas de sus casas y en los puntos más abrigados. Forman una especie de grandes cajones con unos cañizos de panizo, que se sostienen por medio de estacas, y los llenan de una parte de tierra virgen muy cernida de la montaña, y 2 de estiércol bastante diminuto, mezclando ambas cosas: hechos los semilleros se tiene especial cuidado de cubrirlos por las noches con paja u otra cosa semejante, que para este objeto tienen dispuesta, con el objeto de que la brisa y el rocío de la noche no perjudique a las plantas, y no la quitan hasta que el sol empieza ya a calentar. De este modo consiguen agenciarse un lucro que puede valuarse en 3.000 duros anuales en todo el pueblo, sin que por ello tengan necesidad de abandonar los trabajos del campo, ni los domésticos. Población: 413 vecinos, 1.306 almas».
Beniopa es va oposar a l'annexió
Passen els anys. L'any 1900, Beniopa quasi duplica la seua població (2.267) i la triplica en 1960 (3.605). El nombre de cases creix, obrint-se nous carrers al nord del nucli antic fugint del barranc «por sus muy temibles avenidas». Els camins «reducidos a malos senderos» han millorat i ara ja són tan sols camins dolents. Se substituïxen les moreres i els productes com l'oli, garrofes i llegums per hortalisses i taronges. Es continua criant bestiar i fent els planters de pebres i tomaques «sin que por ello tengan necesidad de abandonar los trabajos del campo, ni los domésticos». La descripció que fa Madoz del poble de Beniopa continua sent a grans trets vàlida en 1965. El clima continuava sent «vario y un poco húmedo, aunque bastante sano», encara que allò de «las inflamaciones y fiebres intermitentes» no sé si es pot considerar un tret característic dels beniopers. Ho esmentaria Madoz amb segones intencions? A quin tipus d'inflamacions i febres es referia? És que els beniopers ja pressentien el que ocorreria més tard amb els seus veïns de Gandia i per aquest motiu se'ls inflamara alguna part íntima del cos i els pujara la febre? Potser caldria estudiar-ho des d'un punt de vista antropològic! Lo ben cert és que el fatídic 8 d'abril de 1965, el Decret número 1.122 va marcar l'extinció del poble.
Beniopa es va oposar a l'annexió, però la llei, la Diputació provincial, el governador civil, la Delegació Provincial de l'Habitatge, el Servei Provincial d'Inspecció i Assessorament de les Corporacions Locals, la Direcció General d'Administració Local, la Comissió Permanent del Consell d'Estat, el Ministre de la Governació, el Consell de Ministres i el mateix «caudillo» d'Espanya es van haver de posar a favor de les pretensions de Gandia per a perpetrar l'irreparable, un ominós 8 d'abril de 1965.
Què poderosos arguments es van esgrimir per a justificar l'annexió d'un poble en contra de la seua voluntat? Doncs bé, el Decret 1.122 ens ho aclarix: «la confusió d'edificacions i l'existència d'una vida en comú entre els veïnats». De veritat que a l'any 1965 es «confonien els edificis» del modest poble àrab de Beniopa i l'esplendorosa ciutat ducal de Gandia?, i va de debò que es tenia «una vida en comú entre els veïnats de Beniopa i Gandia» major que la que pogueren tindre els veïns de Bellreguard i Palmera, o els de Palma i Ador, per citar-ne alguns?
On havien terres fèrtils dedicades al cultiu d'hortalisses i taronges, per on s'obrien camins polsegosos per a anar a Benirredrà, a la Marxuquera, a Natzaret i a Gandia; on hi havia alguna que altra casa com la de Fernanda Mañes; on trobàvem un depòsit d'aigua potable per abastir la població; un cementeri on descansaven en pau els venerats difunts de Beniopa en un paratge d'insuperable bellesa a les portes de la Banyosa; per on transcorria el barranc de Beniopa i la sèquia de l'assut de Palma que delimitava el terme municipal de Beniopa amb Gandia, les autoritats locals ben pensants de Gandia amb el suport dels tècnics de l'Administració «tots ells fora de tota sospita» es van esforçar a fer creure que es «confonien les edificacions» amb la connivència del ministeri i el beneplàcit del tot poderós Francisco Franco.
Fins a 1965 la parcel·lació urbana del terme de Beniopa pràcticament no canvia, segons consta en el plànol de població de l'Institut Geogràfic i Cadastral. És possible fer-nos una idea de com estava Beniopa organitzada i disposada per a l'any en qüestió. El nucli urbà de Beniopa està format per una trama de carrers estrets i sinuosos on les cases s'imbriquen les unes amb les altres fins formar un puzle inversemblant. Cases de llauradors senzilles que albergaven en el seu si famílies, animals, i els fruits del treball al camp. Mentres a Gandia, ciutat borgiana i ducal on les hi haja, abundaven els botiguers, comerciants, terratinents de tarongerars i industrials, notaris, empleats de banca, comptables, administratius, i artesans? És evident que beniopers i gandians tenien molt en comú, el mateix que tenen el poderós i el dèbil, el dia i la nit. Teníen tant en comú que els gandians van decidir unilateralment apropiar-se del terme de Beniopa i posar fi a la seua autonomia municipal. Açò sí, de forma ben intencionada, «pel propi bé dels beniopers, i encara que no foren capaços de comprendre-ho en un primer moment, ja ho entendrien més avant». Açò en realitat no és més que despotisme, totalitarisme, i caciquisme propi d'un paternalisme asfixiant.
Entendre-ho mirant el plànol
En aquell temps el poble de Benipeixcar va caure a l'igual que Beniopa. En canvi Benirredrà es va salvar. Lo de la vida en comú entre els veïnats suposava en este cas un escull insuperable? No interessava per l'escassa dimensió del seu terme municipal? És que ja era massa per a la cassola i l'apetit sadolla? O és que el temps començava a canviar, el vent a bufar en una altra direcció, i l'aire més respirable?
Com entendre-ho? Molt senzill! Tan sols mirant en què s'han convertit hui els termes municipals de Beniopa i Gandia (com s'observa al plànol adjunt) s'entén perfectament aquell interès dels gandians. El terme municipal de Beniopa ha interessat a Gandia amb tal d'aconseguir la seua expansió cap a l'Oest i pel Sud del barranc de Beniopa, és a dir la part «abellidora» i «rendible» per excel·lència del terme de Beniopa, i que hui conforma el districte 5 de Gandia anomenat Roís de Corrella. En esta àrea hui hi trobem uns 3.700 habitatges, una població de 13.000 habitants, relativament jove, uns 140 establiments comercials de tot tipus, el 8,4 % de l'oferta terciària de la ciutat, i més de 120 oficines i despatxos. S'estima que açò suposa per a Gandia uns ingressos anuals, tan sols en concepte d'Impost sobre Béns Inmobles (IBI Urbà) de més de 2 milions d'euros a l'any. Veritat que a ara s'entén millor allò de la confusió d'edificis i de vida en comú del veïnat!
De confusió, res de res. D'interessos, tots. D'idees, moltes i clares del que es perseguia amb l'annexió. En la seua justificació Gandia i totes les administracions de l'època van posar en relleu que la mesura permetria una millor atenció dels serveis municipals de Beniopa, fets d'acusada rellevància posats de manifest en l'expedient. Apropiar-se d'un lloc no és només fer ús d'ell, és també assumir la responsabilitat que comporta el convertir-se en actor de la seua transformació, tenint en compte la seua realitat social i econòmica i les seues condicions ambientals i fisicoespacials a l'hora de dissenyar, gestionar i mantindre el sistema urbà, i de millorar l'habitabilitat i la qualitat de vida de tots els ciutadans.
Malgrat les bones declaracions d'intencions i les justificacions a l'annexió, a hores d'ara existixen on s'assenta la trama urbana original de Beniopa serioses deficiències socials, econòmiques i urbanístiques. A més, s'aprecia un increment gradual de la població en edat dependent, un empitjorament de l'índex de sobreenvelliment i de joventut, així com un preocupant ràtio de reemplaçament de la població potencialment activa. Al llarg dels anys, Beniopa ha oferit una reserva d'allotjament a baix preu per a una classe obrera emigrant nacional i estrangera, treballadors i treballadores poc qualificades amb escassos recursos i molt vulnerables a les crisis econòmiques cícliques. Els llauradors han vist com les seues rendes agràries han anat disminuint a mesura que la crisi de l'agricultura s'agreuja. Els treballadors de la construcció han patit les crisis de forma recurrent i han vist com l'activitat del sector s'enfonsa estrepitosament estos últims anys; els jubilats reben pensions d'autèntica misèria i els joves, treballs precaris, mal remunerats i sense perspectiva de continuïtat. En definitiva, problemes socials com a conseqüència de les altes taxes d'atur; la baixa taxa d'activitat; una piràmide de població envellida; la falta d'inversió en capital social i humà; la falta d'expectatives de futur per a amplis segments de la població, especialment els jóvens; tot barrejat amb el consegüent procés de degradació urbana.
Despotisme dictatorial vestit de legalitat
Fa 50 anys, la dictadura de Franco va poder perpetrar fets tan despòtics revestits de legalitat com l'annexió d'un poble per un altre en contra de la seua voluntat. Però com ja va dir Plató fa vint segles, la democràcia també conté intrínsecament el germen de l'amenaça del despotisme. El poble ha de mantenir-se alerta i vigilant per a evitar aquests tipus de perills i no deixar-se manipular pels que únicament busquen el poder. Si solament ens preocupem de l'esfera privada, ens repleguem en nosaltres mateixos i abandonem els assumptes públics, l'individualisme pot prendre una forma negativa que pot derivar en un servilisme consentit que ens conduïx a la tirania, si no existix un contrapoder poderós.
Sort que podem comptar amb el nostre barranc: «la terra de ningú, la terra dels xiquets. Un riu sec ple de vida, d'alegria i de genolls ensanguinats que ha modelat el caràcter dels beniopers». Un poble replet d'esforç abnegat, silenciós i constant. El gust pel treball ben fet, l'esperit de sacrifici, l'entrega als altres i les ganes de viure. Un poble de llauradors entre l'aigua i el secà, entre la Marjal i la Marxuquera. I com vincle d'unió, com no, el barranc que de tant en tant ens recorda que la naturalesa és indomable al reclamar el que li pertany, i que Beniopa és indomable. Terra i aigua, creació i destrucció, sembra i recol·lecció són binomis que han configurat la nostra essència com a poble. Una realitat tan pròxima però al mateix temps tan llunyana de Gandia. Un poble a la ciutat i un barranc guardià de la memòria col·lectiva.
Què més hem de cedir? Què més ens poden annexionar? Quan finalment han aconseguit el seu propòsit de «confondre els edificis» sobre l'antic terme municipal de Beniopa i desterrar als nostres difunts de les seues sepultures, que sàpien que el nostre orgull i dignitat mai ens ho van a arrabassar. Que no es confonguen més!
