A la fi, les eleccions catalanes del passat 27 de setembre tingueren caràcter plebiscitari? O no foren més que unes eleccions anticipades al parlament autonòmic? Perquè Artur Mas havia estant dient que les convocava i plantejava com un plebiscit al poble català (com a conseqüència de la fallida del procés participatiu del 9N del 2014), i des de Madrid s'afirmava, clarament i repetidament, que allò de fer un plebiscit era il·legal per anticonstitucional.
Celebrades estes i en comprovar-se el desgavell del resultat obtingut, hem assistit, en els darrers tres mesos, a un espectacle llastimós on, disfressades de democràcia, hem escoltat els diferents líders fer declaracions altisonants del que no farien mai o prometent, solemnement, el que sí que faran, transmetent, això si, la impressió de estar mirant més cap als seus interessos partidistes que als dels catalans. La sensació d'abandó institucional i de desgovern ciutadà que ha transmet la Generalitat de Catalunya ha sigut una constant en tot este temps. Però no és este el subjecte de l'article de hui. Retornem-hi.
Si tenien caràcter plebiscitari, per què el senyor Mas i els seus acòlits no han fet cas del resultat de les urnes? Si no tenien caràcter plebiscitari, per què des de la vorera d'enfront no paren de recordar que l'indepedentisme ha perdut perquè sols ha obtingut del 48 % dels vots? És una sensació de burla tan gran! Perquè, no sols és una vil interpretació partidista dels fets, és que esta porta implícita la consideració que els patidors d'este lamentable espectacle som babaus i ahí ja sí que a un servidor se li reboliquen els budells!
Eixa indefinició del caràcter plebiscitari o no de la consulta porta inclosa també la indefinició dels resultats i la possibilitat que cadascun els avalue tal com l'interesse. Però, realment, no és real. Ho he dit ja alguna altra vegada: L'única manera de saber què vol la gent és preguntar-li-ho i que et contesten. Llisa i planament. Amb una pregunta clara, fàcilment comprensible i que la resposta no facilite les interpretacions interessades. I contant amb una amplíssima participació ciutadana. I això encara no s'ha fet a Catalunya. Que la llei diu que no es pot fer? És clar. Que és anticonstitucional? També. Que la decisió sobre el futur d'una part del país ha de ser pressa per la totalitat de la nació? Així és, però la realitat és que no sabem, d'antuvi, què és el que volen ara, veritablement, els catalans, no tenim una idea clara de la seua voluntat actual. O és això al que es té por? A conèixer eixa voluntat real. Perquè si es poguera fer i isquera una postura clara i inequívoca que no volen ser espanyols, alguna cosa caldria fer (tot i considerant la sobirania de l'estat espanyol), però saben vostès quants romanços ens estalviaríem tots si resulta que els catalans no estan a favor de la independència? La de boques que es podrien callar? És l'única manera: preguntar i que et contesten, arbitrant els procediments per a fer-ho de manera legal. Si no és així, en cada consulta electoral que es faça allí continuaran malinterpretant-se els resultats, tal com està succeint ara.
Una altra qüestió a abordar seria el plantejament realista del futur. Perquè és més que probable que, si eixa consulta es poguera fer ara (amb totes les condicions de legalitat i de fiabilitat dels resultats), el resultat seria el de no a la independència (diverses opinions expressades i escoltades els darrers mesos, des de diferents àmbits, són coincidents sobre això). Però, quin serà el resultat si el referèndum es fa d'ací a 25 anys? Perquè si es manté el sentiment que hi ha en el si de bona part de la societat catalana de menyspreu espanyol cap a la seua realitat com a poble, si, a més a més, van desapareixent, per elemental llei de vida, els immigrants de la resta de l'estat espanyol que, massivament, s'instal·laren a Catalunya en la segona meitat del segle passat i si, finalment, accedeixen a les urnes els adolescents i joves de hui que hauran sigut educats «catalanament», el resultat de la consulta pot ser aclaparador a favor de la independència. I això és tan lògic de preveure!
No seria més fàcil seure ara i buscar solucions perquè tots poguérem continuar junts, cadascun amb els seus sentiments, particularitats, simbologies, llengües. Junts i a gust! Convençuts que junts serem més forts! A gust de sentir-se nacionalistes i nacionals alhora! Algú ho haurà de fer en algun moment, el tema no es solucionarà pensant que els conflictes s'escampen sols a mesura que s'amuntonen, que és el que sembla s'ha fet fins ara. Si no s'aborda la questió, dins d'esta Constitució o dins d'una altra renovada, el conflicte serà indefugible.
Jo no vull una Catalunya fora d'Espanya ni de la Comunitat Europea. Jo estime Catalunya i respecte els catalans. La meua formació professional es va fer a Barcelona i a Montpeller; encara vieuen alguns dels meus mestres pels quals sentiré agraïment etern; conserve companys que han esdevingut amics després d'anys de compartir afectes personals i inquietuds laborals que estan allí molt fotuts per la situació; és una gran terra i una gent admirable, treballadora, emprenedora, legal, amb les quals m'identifique; és un lloc on de bon mati quan dic: «Bon dia!» em contesten: «Bon dia!» i em fan sentir en casa. Jo no vull una Catalunya fora d'Espanya ni de la Comunitat Europea encara que tan sols fóra per la vergonya d'haver de traure el passaport quan travessara les seues fronteres, encara que tan sols fóra per haver de canviar moneda en una terra que considere també meua i que considere també d'Espanya. Mentrestant i confiant que no s'arribarà a eixe punt, agrairia que desaparegueren els missatges de rebuig o d'insult. Sent com m'entravessen al bell mig de l'ànima. Per igual, vinguen del costat que vinguen.
