Sentia curiositat. Havia vist tantes vegades les imatges dels monuments en les pel·lícules i en les series de televisió que volia veure'ls en directe, conèixer la relació geogràfica que hi havia entre estos. En «El ala oeste de la Casa Blanca», des del Despatx Oval o des d'alguna altra estança del primer pis de la mansió, el president Jet Bartlet (Martin Sheen) a traves d'una finestra divisava la cúpula del Capitoli; en la pel·lícula «En la línia de foc», Clint Eastwood i Rene Russo, asseguts en les escalinates del monument a Lincoln, contemplaven davant d'ells l'impressionant explanada del National Mall, enmig de la qual s'erigia exultant l'obelisc dedicat al president Washington i per darrere del qual s'endevinava el majestuós edifici del Capitoli. Però jo no em feia l'idea de les distancies. Sabia que des d'allí, a l'altura de l'obelisc, a mà esquerra, estava la Casa Blanca, i poca cosa més, però com estaven de prop? de lluny? A més a més, on estava el cementeri d'Arlington, i l'imponent edifici del Pentàgon, per on parava? El riu Potomac per on travessava la ciutat? Sentia curiositat. Tenia curiositat de conèixer Washington.
Havia estat tres vegades a Nova York, entre els huitanta i noranta, sempre per causes professionals. Tan sols havia tingut temps lliure per a fer alguna visita turística local però no havia tingut mai el temps suficient per a desplaçar-me fins a Washington i se m'havia quedat el desig en la gana. A més a més, ja quasi havia desistit de tornar-hi perquè la visió de l'enderrocament de les torres l'11S havia causat un efecte devastador en el meu esperit: sols si has estat alguna vegada dalt d'estes pots fer-te una idea de la magnitud de la barbàrie i de la tragèdia.
Em vaig tornar a casar fa set anys, la meua dona no coneixia Nova York i ens va parèixer un lloc ideal per a visitar-lo junts. Disposàvem de cinc dies i contractarem el servei d'un guia i d'un auto perquè ens translladara, una jornada, a la capital dels Estat Units. A les 6 del matí, d'un dissabte (dissabte sant), Hever, el nostre guia (de sang llatina i nacionalitat americana) ens va recollir a Central Park, a la porta del nostre hotel, i ens vam dirigir cap l'extrem oest de Manhattan, i abandonàrem l'illa pel túnel Lincoln, que passa per davall del riu Hudson i, en eixir, ja a Nova Jersey, enfilarem l'autopista que ens portaria a Whashington via Filadèlfia i Baltimore. El dia era intempestiu, plovia i feia vent. L'autopista, la Interestatal 95 (la qual travessa tota la costa est dels Estats Units), tenia diversos carrils i estava en molts trams en obres. Tardàrem quatre hores i mitja a recórrer els 380 quilòmetres que separen les dues ciutats. Jo, que soc prou patidor si no sóc el conductor del vehicle on viatge, ho vaig passar prou malament. Quan hi arribarem, l'oratge era esplèndid.
Helver ens va portar, directament, al cementeri nacional d'Arlington. Milers de làpides blanques, geomètricament col·locades, brollaven de les colines verdes. La tomba del president Kennedy infonia respecte per la senzillesa, al costat estaven les tombes dels seus germans, Robert i Edward (mort feia tres anys), les quals eren d'una austeritat remarcable. Visitarem l'impressionant monument escultòric dedicat a la Marina dels Estats Units, en el qual un grup de soldats hissen la bandera americana. Passarem per davant de l'edifici del Pentàgon, d'indescriptibles dimensions. Travessàrem el riu Potomac „estava allí!„ i el guia ens deixà una estona perquè visitarem el monument a Lincoln, un templet format per 48 columnes representatives de cadascun dels 48 estats que conformaven la Unió en el temps del president. Vàrem seure en l'escalinata, donant l'esquena a la megalítica estàtua asseguda del president Lincoln i, per un moment, ens va parèixer veure Forrest Gump (Tom Hanks) endinsant-se en l'estany del National Mall anant cap a la seua adorada Jenny (Robin Wright) quan la retrobava en aquella manifestació pacifista contra la guerra del Vietnam. Però no hi eren, realment l'estany estava en obres, però al fons, si que estava l'obelisc i darrere, el Capitoli. Estaven llunyíssim. Anàrem en el cotxe fins el costat dels dos monuments mentre el guia ens contava referències històriques.
Arribà el moment d'anar a la Casa Blanca. La visita principal del dia. Quan hi arribàvem Hever ens va dir: «Hi ha una compatriota vostra, qui és molt coneguda ací i en tots els Estats Units, perquè està acampada a les portes de la casa presidencial, en actitud de protesta, des de fa mes de trenta anys, li diuen Conchita». Ens contà que la historia de la dona era ben trista, perquè arribà a este país sent molt jove i tenia un bon treball, aleshores es va casar amb un militar americà, qui li proporcionà la nacionalitat, tingueren una filla i, desprès de diverses desavinences, el militar li llevà la custodia de la xiqueta i ella començà una batalla legal infructuosa en els jutjats, la qual va continuar plantant-se davant de la casa del president dels Estats Units. La dona era considerada com una icona de la lluita i de la protesta social, a més a més d'una referència turística de la Plaça de Lafayette perquè tenia un caràcter molt obert i simpàtic, i tothom volia fer-se fotos amb ella.
Esta setmana ha mort Conchita i el seu traspàs ha sigut portada, fins i tot, en The Washington Post. Alguns mitjans de comunicació, ací a Espanya, s'han fet ressò escaridament de la noticia i jo, en assabentar-me'n, he recordat aquell dia i les paraules que intercanviàrem quan ens presentàrem com a espanyols. Conchita era de cos molt menut i la cara la tenia cremada pel sol i pel fred, vivia sota el sostre que li proporcionava una ombrel·la coberta per un plàstic que la protegia de la pluja i de la neu; tenia un tamboret on seia perquè no podia gitar-se (estava prohibit fer-ho en els parcs públics) i l'hauria pogut detenir la policia. Aleshores feia més de trenta anys que estava allí, en plena plaça de Lafayette de l'avinguda Pennsylvania, davant de la mateixa reixa dels jardins de la Casa Blanca davant de la porta principal. El barracull estava rodejat de cartells de protesta contra tot tipus de contaminació, especialment la nuclear. Vestia de manera estrafolària i duia al cap una perruca, coberta per un casc, el qual tapava amb un mocador que ella deia que li servien de defensa contra les forces electromagnètiques que li enviaven per a atacar-la des de la mansió d'enfront. Encara que parega mentida, mai no va ser molestada per la policia ni pels serveis secrets, mai fou considerada un perill, però a mi em va copsar molt aquella situació pel lloc on estava mantenint-se, sobretot perquè era evident que a aquella dona li faltava una cuita, encara que quan observe hui els qui, al nostre país, «acampen» al voltant dels centres de poder em fan pensar: que tire la primera pedra qui (de la falta d'algun tipus de cuita) estiga lliure de pecat!
