Quan ja fa vora un any vam començar la campanya electoral i posteriorment fixarem els 10 punts entorn als quals havia de girar el nou govern municipal, hi havia un sentiment comú que els companys i les companyes de Més Gandia i jo mateix compartíem, encara que no es plasmara en cap paper: calia canviar radicalment la imatge de Gandia cap a l'exterior de la ciutat.
I és que durant quatre anys Gandia tan sols era mencionada pels mitjans de comunicació estatals per qüestions relacionades amb el deplorable estereotip de la festa desmesurada i la incultura. Quantes vegades ens hem avergonyit al dir que som de Gandia i que persones de fora de la ciutat ens respongueren «de Gandia Shore»? I quan no era per l'innominiós programa de televisió, ho era per la falta de transparència i les presumptes corrupteles que a dia de hui encara es prolonguen per culpa de la fosca i nefasta gestió de l'anterior govern popular.
Però, tot i que la tasca pendent encara és gran, en menys de set mesos Gandia ha tornat a ser notícia per dos qüestions que són l'espill on mirar-nos com a ciutat. En primer lloc perquè neixen directament d'entre la seua ciutadania, convertint-se aquests en el pilar fonamental de la vida de la ciutat. I en segon lloc perquè suposen un exemple per a un govern, que sempre ha d'aprendre, escoltar i referenciar-se en la seua gent, sense creure's ni més ni millor que ella.
Aquestes dos fites són la presentació oficial del darrer treball de La Raíz (convertit ja sense cap dubte en la referència artística i cultural de Gandia) amb un concert històric on es reuniren 10.000 persones (tampoc hi havien més entrades, des de fa setmanes) a Benimaclet (València). Deu mil persones, que es diu prompte, però que pocs grups de música són capaços de reunir sense la cobertura mediàtica de les grans emissores musicals.
L'altra data a destacar es produí el dimarts dia 12, quan desenes de persones carregaren en temps rècord amb una cadena humana 20.000 kg de material amb destí a Grècia per ajudar als refugiats sirians que allí esperen una resposta per part de una Unió Europea insolidària i que no està a l'altura de la ciutadania (recordeu el que deia? Ni més ni millor). Vint mil quilos també es diu prompte. Aquesta tasca és fruit també del suport i la col·laboració de centenars que no estaven necessàriament a la cadena humana, però que amb el seu esforç aportaren dins de les seues possibilitats: veïns i veïnes, empresaris locals (molts d'ells sense voler fer-se la foto, desinteressadament), col·lectius socials, etcètera.
A partir d'ara cada vegada serà més fàcil que no sentim la vergonya d'aguantar les burles al dir que som de Gandia. Cada vegada és més l'orgull que ens ompli per dins reconeguent d'on som. I, sobretot, cada vegada més gent ens respondrà quan els expliquem que som gandians i gandianes, pixavins, «de Gandia, la ciutat de la solidaritat i la cultura».
