Dimecres passat es va presentar la publicació del llibre «Universitat d'Estiu de Gandia: més de tres dècades de coneixement, ciutadania i territori». Partim de la base de la bona intenció del promotor d'aquest llibre i darrer director de la Universitat d'Estiu de Gandia (UEG), Josep Montesinos. Un director amable, gran coordinador i concitador de consensos. També partim, però, del que considerem un esperit autocrític que ha caracteritzat i hauria de seguir donant segell a la UEG. Està bé cultivar l'autoestima a través de llibres com aquest però és molt fàcil, sense adonar-se'n, entrar en el terreny del narcisisme.
D'entrada, cal dir que els actuals esquemes acadèmics de la Universitat de València no serveixen per analitzar o contar el que van ser les primeres edicions d'aquesta iniciativa universitària. De fet, en les quatre primeres edicions no hi havia directors ni rectors responsables per la senzilla raó que la iniciativa era municipal, tot comptant, això sí, amb la connivència de la intel·liguèntsia comarcal. Tot venia de l'acabat de formar Departament de Cultura de l'Ajuntament de Gandia, quan Pepa Frau era regidora de cultura i Àlvar Garcia el seu director.
La Universitat de València era objecte d'invitacions i de festeig per part dels responsables locals de la seua organització. Però aquesta no va decidir implicar-se amb plenitud i legalitat fins la seua cinquena edició (no la quarta, com apareix al llibre). Això va ser sens dubte un èxit perquè el primer equip organitzador ens l'havíem jugat una vegada sí i l'altra també. I quan a la tercera edició s'havia consolidat un model d'èxit vam optar per canviar-lo radicalment i iniciar un proposta interdisciplinar al voltant d'un tema central, unificador i motivador, que va ser «El futur a debat»: aquest ha esdevingut el model que, amb diverses variants, arriba fins a l'avui. Aleshores, però, aqueixa aposta va suposar una disminució radical de l'alumnat que es va veure compensada, això sí, per la massiva participació en els debats nocturns al pati d'armes del Palau Ducal; amb la comunitat jesuïta discretament retirada pel Pare Moragues per tal de no escoltar les arengues anticlericals de Josep Vicent Marqués o Lluís Vicent Aracil, tots dos antics alumnes dels jesuïtes de València.
L'actual rector de la Universitat de València pensa i escriu que la Universitat de València va organitzar la UEG des de 1984, però no és cert. Queda un buit en les estadístiques de directors acadèmics que no saben ben bé com omplir perquè no s'han parat a reflexionar o preguntar per allò que realment estava passant i obvien el que no controlen. Potser algun dia es reescriurà la història d'acord amb els criteris del rector i del famós «1984» de George Orwell.
Si la UEG ha donat passos de gegant i s'ha consolidat no és per una altra raó que per l'esforç dels seus successius equips responsables i dels representants polítics i acadèmics que han cremat en diverses etapes les seues energies per tal de poder propulsar l'equip successor que, al seu torn, impulsarà i donarà les seues energies perquè siguen aprofitades pels qui vindran darrere. Com un coet cap a l'espai infinit.
En tot cas, el que pot resultar més productiu, a hores d'ara, és plantejar de bell nou la vella utopia (realitzable) d'aquelles primeres edicions. Aleshores es va «inventar» la UEG amb uns objectius no localistes. Amb la intenció de portar (i contrastar) grans pensadors de talla internacional com van ser Theodore Roszak o Joseph Pelton.
A hores d'ara la Universitat de València no s'hauria de limitar a passejar el seu digníssim professorat per l'estiu de Gandia. Hauria de pensar, més aviat, en com obrir-se al món. I fer-ho, i escenificar-ho, a Gandia. Joan Romero, el darrer conferenciant inaugural, participant també de la primera edició, ens ha donat una bona lliçó, pensant a escala global quan els grans poders actuen a aquest nivell.
Podria fer-ho, també, la futura UEG, integrada ara en el Centre Internacional de Gandia. En qualsevol dels casos, sort i els millors desitjos per als nous responsables.
