bruno

Gandia començava a fer-se gran per allà la República Argentina i allargava el Passeig més enllà de l'Institut, com abraçant Beniopa. La ciutat vivia entre celebracions de Falles, Setmana Santa i Fira. La cavalcada de Reis omplia de gom a gom la Vila Nova i el Dijous Sant el personal es mudava per a anar a visitar els monuments a les esglésies. El carrer Major era l'aorta del poble. El Passeig era on els xicons i les xicones ens enviàvem les primeres mirades furtives mentre el recorríem en direccions contràries amb una mesureta de cacau i tramús a les mans comprada en l'Amorosa. Els hiverns eren humits, feia geloreta i el millor era l'estiu, encara que ja començava a complicar-se trobar espai a la vora de mar... però arribaven les franceses... I els biquinis! Adolescència irrepetible, inoblidable. Temps d'omplir el futur amb somnis d'esperança. Tota una vida per davant! Quants d'aquells somnis es complirien?

El 1975, acabada la carrera de Medicina, vaig aconseguir una plaça de resident de Cirurgia a l'Hospital Clínic Universitari de València. Jo havia sigut alumne intern allí durant els tres últims anys de carrera i, aleshores, coneixia tots els cirurgians del Servei, els quals, a partir d'aquell moment serien els meus companys. Un d'ells era Bruno Camps, aleshores metge adjunt especialista. Tenia sis o set anys més que jo i era grandot físicament. Pertanyia una família benestant de la capital i les seus formes d'actuació eren exquisides, amb els pacients i amb els companys. Les guàrdies de Cirurgia en el Clínic les formaven cirurgià format i un metge resident. Ell i jo em férem moltes junts. En recorde una, especialment, quan cap a les quatre de la matinada, després de vint hores de treball continu i d'haver-nos deixat caure en l'habitació dels metges de guàrdia, de sobte, la sirenes de diverses ambulàncies ressonaren sorollosament al pati de l'hospital i ens alçarem sobresaltats. Les ambulàncies duien a tres persones que havien sigut tirotejades, per un jove militar bufat, en un club d'alternar al centre de València. Dos dels ferits anaren a Traumatologia directament, a un d'ells un tret li havia rebentat l'húmer. A nosaltres, els cirurgians, ens arribà al quiròfan un jove que tenia una ferida de bala amb orifici d'entrada a la boca de l'estomac i estava en soc hipovolèmic. La bala, segons ens va dir la Policia, era del calibre 22. Jo no sé si, alguna vegada vostès n'han vist alguna, és minúscula, però ni es poden imaginar-se la destrossa que portava dins l'abdomen aquella persona. La bala havia rebotat en la columna i en la seua trajectòria havia perforat budells i esgarrat arteries i venes. L'home estava gravíssim i jo crec que, nosaltres, mai haurem suat més en un quiròfan. El pacient va eixir-ne viu després de prop de quatre hores d'operació i fou donat d'alta, recuperat, un parell de setmanes més tard.

Vaig estar quasi cinc anys al Clínic fins que me'n vaig tornar a Gandia amb el títol de cirurgia sota el braç. Foren els anys de la Transició espanyola, anys històrics que jo em penedisc de no haver viscut amb la suficient intensitat per la pressió assistencial que em feia l'hospital i el servici d'Urgències de Gandia al qual havia opositat, perquè el sou de resident no donava per mantenir la família. Tenia 3-4 dies de guàrdia a la setmana. Espanya estava vivint un dels períodes més importants de la seua història contemporània, no exempta de sobresalts tràgics ocasionats pel terrorisme d'ETA. Però, vist el que estem vivint estos dies, el que jo més destacaria seria tot allò a què van renunciar aquells polítics per a caminar junts en el benefici del futur de la seua nació. Quina diferència amb els polítics actuals. Tot va poder començar amb la mort de Franco. Camps i jo estàvem de guàrdia la nit que es feu oficial la mort del «Generalisimo». Des que vaig deixar el Clínic, fa 38 anys, no he tornat a veure Bruno Camps. El record és amable.

Des de fa tres anys i mig un xiquet recorre sovint les estàncies de ma casa. Li diuen Bruno i, encara que no porta la meua sang, jo me l'estime tant com si fóra el meu nét. Li posaren el nom de Bruno en memòria d'una germana de sa mare, la qual va morir sent molt xiqueta en un tràgic accident de trànsit. Ni se poden imaginar com és de llest! Quan no caminava ja arribava a tot, quan no parlava ja ho deia tot. Té uns ulls que tot ho escodrinya i amb els quals expressa la intel·ligència que va atresorant. No és massa menjador, per a desesperació de la mare i de l'«abu», la qual cosa a mi no em preocupa perquè el xiquet té un aspecte físic encomiable. La meua dona viu preocupada pel futur dels nets. Creu que han vingut al món en el pitjor dels moments. També és esta una opinió de tots els iaios de tots els temps. A mi, tampoc, no em preocupa tant, perquè necessite creure que el futur té el color de l'esperança. Des que vaig deixar el Clínic visc a Gandia. Ací he criat els meus fills. Ací he llaurat el futur que tinc ara. Els primers anys entre l'hospital i la meu consulta vaig viure aclaparat. El 1992 vaig demanar l'excedència en el Francesc de Borja i vaig aconseguir mig dia per a mi tots els dies. Aleshores em vaig dedicar a estudiar i a imbricar-me en la història de la meua ciutat. Mantinc una presència social constant ja que no puc fer-la de política activa. Tinc la sensació se ser feliç (!) i , quan mire arrere, amb modèstia, crec que s'han complit la major part d'aquells somnis adolescents i, si mire cap el futur, amb il·lusió, mantinc la intenció de no jubilar-me de res.