Despús-anit, divendres, vaig rebre el premi de Medicina del Grup Radio Gandia (GRG) en una cerimònia molt emotiva que es va celebrar al teatre Serrano, el qual estava ple de gom a gom. En els primeres files seien les autoritats municipals i algunes de l'àmbit comarcal, autonòmic i nacional.
Els premis del GRG foren instaurats l'any 2010 per guardonar a aquelles persones i entitats d'àmbit comarcal, la tasca de les quals té una notable rellevància i, fins i tot, transcendència nacional i internacional. Els premis són atorgats per un jurat de caràcter multidisciplinari, que es reuneix, almenys dues vegades a l'any, per estudiar les candidatures que ells mateix proposen, així com la categoria a la qual han de ser atorgats. Perquè he format part en quatre ocasions d'eixe jurat, els puc asseverar la rigorositat de les deliberacions sobre les candidatures presentades i la minuciosa avaluació dels mèrits dels candidats presentats. Cal mirar el quadre d'honor dels premis al llarg de la seua història per adonar-se del que els estic contant. Este any han sigut onze els premis atorgats. Cadascun dels guanyadors fórem requerits pels conductors presentadors de l'acte, els periodistes de la casa Modesto Ferrer i Begoña del Prado, a pujar a l'escenari, on el representat d'una de les entitats col·laboradores dels premis ens feia el lliurament del trofeu guanyador, una escultura original de l'escultor Basset, i tot seguit pronunciàvem unes paraules des del faristol.
Jo vaig ser el primer en pujar a l'escenari, vaig ser convidat a fer-ho desprès d'escoltar tots els «mèrits» pels quals se'm concedia el guardó, el qual vaig rebre de Joan Faus, el representant d'Ivio Clinica Dental, amb un afectuosa encaixada de mans. Reconec que estava emocionat quan em vaig apropar al faristol, des del qual vaig fer un parlament ajustat, amb paraules d'agraïment al jurat, d'acceptació del premi, de compartir-lo i de dedicar-lo. Però no va ser exactament el «discurs» que jo havia preparat, el qual vaig decidir retallar en l'últim moment. Este és el discurs que no vaig pronunciar.
«Devia tindre jo deu anys quan em vaig posar per primera vegada davant d'este micròfon. Era el de l'emissora EAJ 23 de Radio Gandia, en un programa que s'anomenava 'El domingo a las 11', que presentava Carmelo García Robledo i que es feia en directe davant de públic en aquell estudi que tenia esta emissora dalt de la botiga d'Enrique Peralta. Devia tindre jo un any més quan em vaig posar enmig d'este escenari, davant de l'orquestra Tic Tac, una banda mítica dels anys seixanta, amb trompetes, saxos, trombons de vares i que liderava, a la bateria, Juanito 'el Negre'. Amb el pas dels anys, amb este micròfon m'han fet els periodistes de la casa, sovint, entrevistes per la meua professió i, este micròfon, durant tretze temporades, ha sigut el company solitari al qual relatava els texts que vostès escoltarien a l'altra part de la ràdio en el programa 'Des de la vorera'. I amb el pas dels anys, este escenari m'ha vist participar en diversos actes com a conseller del CEIC Alfons el Vell i, en algun temps, com a cap de l'àrea de cultura de les falles gandianes.
Aleshores el micròfon i l'escenari no em són estranys. Estic a casa!
Però mai m'havien donat un premi! I n'estic desvanit i agraït als membres del jurat que han considerat que el mereixia. Quan vaig tornar a Gandia amb el títol de cirurgià tenia 28 anys i vaig obrir una consulta dedicada al càncer de mama perquè en el cercle més íntim de la meua estima havia un familiar que patia la malaltia. Aleshores, sovint, la dona venia amb un tumor en el seu pit ja molt gran, que ella havia deixat créixer impunement durant anys, confiada, perquè no li feia mal. Si dir-li en aquell moment el que tenia era dur, pitjor era el seguici de tractaments als quals anàvem a sotmetre-la: una mastectomia mutilant; una radioteràpia de napalm i quimioteràpies verinoses. Morien quasi totes en menys de cinc anys. Hui, quan operem, fem un tallet minúscul en la mama, la radioteràpia no deixa senyals i la quimioteràpia, si és que es dóna, és fàcil de tolerar. Hui, si les diagnostiquem prompte i les tractem com cal, les podem curar a totes! Gràcies la incorporació de les modernes tecnologies en el diagnòstic i al descobriment de la biologia tumoral i gràcies al maneig dels nous medicaments s'ha aconseguit salvar-les. Si vostès, els membres del jurat, han volgut premiar la meua contribució, des de Gandia , a aconseguir-ho... Jo rep el guardó molt honrat!
Vull compartir el premi amb totes les pacients que han acudit a nosaltres buscant un diagnòstic i una pauta de tractament que fem d'immediat, sobretot a les dels primers anys, quan tot era més difícil. Amb tot l'equip humà que m'ajuda en la consulta i amb tots els companys de l'equip quirúrgic, anestesistes, cirurgians i infermers. Amb el professor Antonio Llombart pel diagnòstic anatomopatologic i biològic, i amb la professora Ana Lluch per l'adjuvància oncològica, ja que, amb el concurs de tots ells, les nostres pacients han rebut ací, durant els darrers trenta-huit anys, la mateixa atenció i tractaments que hagueren rebut en qualsevol dels centres reconeguts a nivell nacional i internacional. Vull compartir el premi també amb la meua família pel temps que els vaig escatimar i per haver considerat sempre que era més important signar un lising per a comprar un nou aparell de mamografia que una hipoteca per a comprar la casa en la qual vivíem llogats. I, finalment, amb la meua dona, el meu suport psicològic i espiritual, la qui quan em diu pel matí 'bon dia' jo ja sé que serà una altra jornada especial.
Però este premi és per als meus pares perquè, amb la seua decisió de traslladar-se a València 'perquè el xicon puga estudiar' va començar tot! Per a Pasqual i per a Lolita, segur que desvanits en el cel des d'on ara, segur, ens estan mirant».
Vaig acabar el parlament com vaig poder, perquè, al final, se'm va posar un nus en la gola. Però el vaig acabar! Després, emocionat, agraït i desvanit, vaig baixar al meu seient, entre l'aplaudiment de la gent.
