Fa uns dies, al Festival Literari Mot d´Olot, vaig coincidir amb Juan José Millás. Durant un piscolabis, em va confessar que la paraula «articuento» li semblava espantosa, però que no havia trobat cap altre terme més indicatiu per a definir el que volia expressar. Les seues columnes són sovint un híbrid d´article i de conte, i aquella paraula ho definia molt bé, i, a més a més, per a la seua sorpresa, l´invent lingüístic va encantar al seu editor. Així doncs «articuento», o «articonte», que al seu parer sonava millor en català. Evidentment, l´articonte existeix molt abans de Millàs, i les relacions entre l´articulisme i la literatura són extenses. El campanut Francisco Umbral afirmava que l´article és el sonet del periodisme, i César González Ruano, aquell personatge tan sinistre però que als anys cinquanta va tindre un èxit incommensurable amb els seus articles costumistes, assegurava que ell feia literatura en el periodisme. Al capdavall, si avui llegim Mariano José de Larra, Julio Camba o Josep Pla és perquè aquelles peces tenen una vocació literària. Molts dels articles de Quim Monzó són articontes, com també moltes de les columnes de Manuel Vicent. Quan Millàs va guanyar el premi Planeta, li preguntaren si havia estat abans periodista que escriptor, a la qual cosa va contestar, una mica perplex, que tot periodista és escriptor, que era impossible dissociar una cosa de l´altra. En un dels seus articontes, Millàs, o el seu alter-ego, posa als alumnes del seu taller d´escriptura creativa l´exercici de descriure un escarabat. Aquests de seguida protesten, s´avorreixen, els sembla una pràctica absurda, sense sentit. A la qual cosa, Millàs argumenta que «nadar quizá sea aburrido, pero si pretendes participar en unas olimpiadas no te quedará más remedio que hacerlo: entrenar todo el día, de un lado a otro de la piscina». Però Millàs constata que ja ningú vol descriure res, ningú vol «entrenar», ningú vol desenvolupar «musculatura», tots es llancen a la piscina de la creació sense saber nadar. I volen guanyar unes olimpíades sense haver entrenat. Josep Pla deia que és molt més fàcil opinar que descriure, i que a la vista d´això tothom opina sense parar. Potser per això, el nostre columnisme cada vegada és més vociferant i vulgar, més desproveït d´interès, sense cap ambició literària. D´aquests anys d´ampla i diversa producció periodística, quedarà ben poc. Potser mai no ha hagut tants columnistes en actiu i menys rèdit literari. Com diu Manuel Baixauli, al seu recull d´articles Ningú no ens espera, «un fantasma recorre el món: la banalitat». Per això aquest cap de setmana, al Festival Internacional de Literatura Breu (FLIP), que es durà a terme a la ciutat de València, començaré demanant als assistents que descriguen un escarabat. Perquè abans de res cal saber nadar.
