La cabuda d´un CD és limitada, i per això la selecció de poemes és exigua. En són pocs, però estan molt ben triats. Tots els que hi ha, són essencials. Salvador Ortells és un bon coneixedor de la poesia fusteriana, i ha fet un gran treball. Qualsevol antologia futura de l´obra poètica de Fuster n´hauria de tindre aquesta com a referència. En particular, sorprén l´encert en la selecció dels dos fragments escollits d´Ofici de difunt, que són magnífics. Ofici de difunt, un llibre únic en la poesia en català del seu temps, no és un recull de poemes autònoms, sinó un llarg poema continu dividit en fragments interconnectats. Per això és tan difícil triar-ne parts. Escrit el 1950, no es va publicar fins al 1987 (per aquelles coses tremendes que passen en la nostra literatura), dins del volum de poesia completa de l´autor, Set llibres de versos. 37 anys després d´haver-se escrit, no és que passara desapercebut, però l´efecte que podria haver tingut una andanada així, rabiosa i torrencial, i alhora continguda en perfectes decasíl·labs italians, quedava massa diluïda. Amb tot, més tard o més d´hora, els versos són els que són, i la virulència d´aquest llibre continua sent astoradora. Un no s´adona del tot del seu potencial impetuós fins que el llegeix en veu alta. La recitació dels dos poemes en aquest CD pot ajudar a obrir els ulls a més d´un. La poesia ho té, això. La bomba oculta dins Ofici de difunt encara no s´ha desactivat.
En el breu i sucós pròleg que exorna l´edició, Ortells es pregunta per la vigència actual de l´escriptor Fuster, pels lectors que congrega ara mateix. És una pregunta pertinent. La societat literària catalana és molt primària i més d´un punt caïnita; els escriptors morts tenen, per raons òbvies, molt limitades possibilitats de moure influències en favor seu i solen passar un llarg i de vegades definitiu purgatori. De moment, a Catalunya, Fuster ha quedat massa rellegat, tot i que els pocs bons lectors disponibles saben de sobres que és, amb tota probabilitat, el millor prosista de la llarga postguerra, que no és dir poca cosa. En canvi, al País Valencià, Fuster continua sent un personatge polèmic, el que vol dir que encara és viu. Però em tem molt que només és viu com a analista polític i social, o com a figura nacional, i que, com a escriptor, també se l´ha rellegat al purgatori. Això, a més d´injust, seria irresponsable, perquè tan cert com és que ens ensenyà a redactar d´una manera passadora a tots els que ens encabotem a escriure en aquesta llengua nostra, ho és que encara podria exercir aquest mestratge millor que ningú.
I si del Fuster prosista passem al Fuster poeta, la impressió encara és més desoladora. Com si de veritat haguera escrit per al silenci. Motius per a aquest oblit, n´hi ha molts, començant per la mateixa displicència, més d´un punt coqueta, amb què el Fuster vell tractà la seua poesia (i la dels altres). Per què dissimulà tant que la poesia era important per a ell, és assumpte que deixem als psicobiògrafs. El que importa recordar és que va ser un poeta valuós i influent, un dels poquíssims poetes valencians que Bofill i Comas es dignaren a recollir en la seua monumental antologia (els altres eren Maria Beneyto i Vicent Andrés Estellés), per exemple. Fuster va ser, a València, el poeta central d´una generació molt digna de ser tinguda en compte, que és l´equivalent, per dates, però també en tons, del que en castellà significà la denominada generació dels 50 (una connexió que a Catalunya és molt evident, com ho mostren les vinculacions de Gabriel Ferrater, per exemple). Que les idees i els versos de Fuster contribuïren decisivament a posar en marxa la immensa maquinària poètica d´Estellés és cosa sabuda. Però aquesta influència es pot rastrejar en tots ells. I no sense motiu. Llibres com Escrit per al silenci i Ofici de difunt són fites de la nostra poesia. Llegint-los, ens endinsem en una complexa cruïlla convertida en veu pròpia: un fèrtil diàleg crític amb els predecessors -Riba i els noucentistes-, sumat a la temptació realista que llavors agranava la península (i que disparà els dispositius lírics d´Estellés), un ressò molt interioritzat de l´existencialisme i un acostament ben original a les fonts surrealistes i de l´avantguarda, que Fuster coneixia molt bé i que li permeteren escriure una poesia aferrissadament íntima i alhora magmàtica, crepitant, ebullescent, que no té equivalent amb res del que s´escrivia llavors en català. Els diamants no són contagiosos, però són diamants. No sé per què Fuster desistí de ser un gran poeta, però durant uns quants anys s´atreví a ser-ho.
