En l´inici d´El Gattopardo, dins el carruatge que trasllada a don Fabrizio i al pare Pirrone, existeix una mena d´aliança tàcita sobre la visió del món i de la història, però amb una percepció diferent sobre el paper que hi jugarà a partir d´aquell moment la noblesa. Cap a la nit, camí de Palerm -esmorteïda la cegadora llum de Sicília-, les fogueres dels revoltats garibaldians resplendeixen a les muntanyes, i mentre el fidel jesuïta encara confia en un ordre ancestral i diví, governat pels vells senyors, un exhaust príncep de Salina sap que la seua fi s´acosta, i també tota una època. Amb la ironia i el somriure permanents que bateguen en la prosa d´orfebre de Lampedusa, s´entreveu que el Risorgimento generarà, ben prompte, desil·lusions i renúncies: arribistes com el batlle Calogero Sedara es convertiran en els autèntics reis de l´illa. Així mateix, sota l´encantament amorós de Tancredi i Angelica, ella està preocupada, més que en el matrimoni, en la seua projecció social. En l´últim capítol de la novel·la, la confirmació que les relíquies de Concetta i les germanes són falses provoca que la pell dissecada de Bendicó, l´estimat gos de don Fabrizio, siga desterrada definitivament de la casa: l´últim vestigi d´un domini abolit.
Els símptomes són evidents, però el vell príncep -poc abans de morir- dubta de l´abast de les reformes que s´acaben d´imposar, i en un rampell de fúria discurseja sobre el caràcter irredimible dels sicilians, ja que després d´invasions i d´intents civilitzadors no han aconseguit educar -o subjugar- els indígines, orgullosos, indolents, desdenyosos amb les novetats, desconfiats dels estrangers: la vanitat de sentir-se el centre del món mentre estan envoltats de misèria. Per al protagonista d´El Gattopardo les antigues certeses han desaparegut i no han estat substituïdes per res substancial. Al cap i a la fi, una forma d´acceptar que, en la decadència, l´illa encara conserva una espècie de grandesa -en permanent estat de descomposició- que el pas del temps i la degradació no han extingit.
Entre bigues i parets enderrocades del palau Lampedusa, i després de perdre Santa Margherita -el model de Donnafugata en la novel·la-, l´autor imaginà una sèrie d´escenes i retrats que representaven un quadre sarcàstic, amarg i malenconiós. Un relat que ja formava part de la nebulosa de la memòria. En canvi, en la dècada dels anys vint trobem, a través de les cartes que s´han conservat, al futur príncep que recorre -entusiasmat i divertit- les principals ciutats d´Europa, resident a hotels de ressonàncies glamuroses: Great Central, Royal Station, Red Lion, Hôtel du Palais d´Orsay, Hôtel du Louvre. Temptat per l´esnobisme, acudeix vestit de frac al Ritz, pel gust de descobrir plats exòtics i d´admirar les esquenes de dames que riuen i conversen amb aire d´àngels inaccessibles. «Luxe, calme et volupté», Lampedusa assumeix amb devoció la consigna del vers de Baudelaire, exultant com a copilot en una ruta pel camp anglés amb un Rolls-Royce, mentre observa com el cel fa grans esforços -quasi sempre amb èxit- per assemblar-se a Turner.
Aquesta correspondència que recull l´itinerari europeu d´estiu del príncep sicilià, té com a confidents els seus cosins -Casimiro i Lucio-, els Piccolo di Calanovella, creients en l´ocultisme i habitants d´una casa poblada d´esperits, passions artístiques, nombroses manies i excentricitats a Capo d´Orlando. En aquest sentit, sàtires, caricatures i complicitats presideixen l´estil de les cartes, on no falten al·lusions sexuals, mirades malicioses al Circolo Bellini de Palerm -enveges, rancors i acudits entre una elit que ja ha perdut el lideratge-, mordacitat i jocs erudits: les bromes literàries s´encadenen, ja siga per a indicar-nos que l´estómac prominent del baró de Charlus pot aparéixer en qualsevol moment en una cantonada de París. O bé perquè Lampedusa lamenta la intermitència i el curt alé de les cartes dels cosins, escrites amb la fluència lenta de les aigües i la parsimònia de la lírica de Valéry. El Monstre -el nom epistolar en clau amb què signa l´autor- no disminueix el seu ampli repertori de colps, amb especial atenció a coneguts de l´illa i familiars; en passar pel Senat de Roma, anota que és un museu arqueològic ben interessant, amb una elevada muntanya de crosses i braguers a l´entrada. Després de vagarejar pels carrers impol·luts de Zurich, certifica que és un error palermità pensar que allò pintoresc i la brutícia són inseparables.
Ara bé, Lampedusa és per damunt d´altres aspectes un anglòfil militant i incondicional, embadalit amb la ciutat de Londres, l´única per a l´autor capaç de suscitar les mateixes emocions que la naturalesa. Allotjat en un family hotel, se sent al bell mig de les pàgines de Meredith o Jane Austen, i en els laberíntics corredors d´un establiment distingit, es podrien reconstruir les escenes en què Pickwick -un dels seus personatges preferits- comet les seues habituals equivocacions; en arribar al Shakespeare Hotel de Stratford sol·licita -amb ulls de xiquet malcriat- la Falstaff Room. Un exigent i suspicaç Lampedusa que evita els inferns industrials de Manchester, Birmingham, Liverpool o Sheffield, i que es mostra fervorós de les catedrals, els jardins i edificis de Cambridge, però que no dubtaria a situar en primer lloc del rànquing de predileccions britàniques els formatges: Chester, Stilton, Cheddar, que junt a les pastisseries que freqüenta el fan acomiadar-se en una de les cartes amb resignació: el Monstre hipernutrit. Convidat per un antic governador de la província índia de Bengala al seu castell de Gal·les, Lampedusa s´eleva -cotonós- entre tantes atencions, i a la City observa extasiat com un col·leccionista d´antiguitats trau de la caixa forta un dibuix original de Miquel Àngel, un esbòs d´Adam per a la Capella Sixtina.
Malgrat la simpatia inicial, Lampedusa renuncià ben prompte a l´exhibicionisme i les amenaces del feixisme mussolinià. En uns anys de treva davant la catàstrofe imminent, la prioritat en els viatges era no oblidar en la maleta les memòries de Chateaubriand, o reconéixer que en els rostres anglesos les arrugues -com en Les alegres casades de Windsor- són més resultat de l´alegria que no del pas dels anys. En aquestes cartes, com en les seues lliçons literàries, hi ha un to feliç, capritxós i -el que més li agradava dels Assaigs de Montaigne- un cert desordre, com en tot allò que és fruit del plaer.
