Luxes que alguns no poden permetre’s

Barri de Quersfolch, Boira

Octubre de 1883

Indefectiblement, tot aquell viatger que arribava per primera vegada a Boira tenia l’estranya sensació d’haver viatjat en el temps i en l’espai i haver sigut transportat a un lloc sorgit de la imaginació febril d’algun d’aquells escriptors quimèrics i visionaris que, des dels seus púlpits en periòdics, revistes i almanacs, s’atrevien a somiar altres mons i altres realitats.

Però Boira no era un somni, no. Boira era una ciutat molt real. La sempre bulliciosa, sovint caòtica i de vegades arrogant capital de Gran Egan. Inclús hi havia qui exagerava aquest fet i estenia la seua influència fins a convertir-la, de facto, en la capital mundial, tenint en compte la situació preponderant de la nació en el panorama geopolític internacional.

Tingueren raó o no, la veritat era que, a Boira, la vida era sempre frenètica. Durant el dia, el barri obrer es convertia en una olla bullint amb l’anar i vindre dels treballadors de les fàbriques, mentre que a la Ciutadella, el centre neuràlgic de l’activitat econòmica i empresarial, les decisions de jutges, advocats i analistes financers podien fer tremolar països sencers, concedir-los una prosperitat delicada i enganyosa, sempre depenent dels capritxos de la totpoderosa metròpoli, o sumir-los en la més absoluta de les misèries. Com immensos leviatans d’acer, els vaixells de vapor solcaven les aigües cabaloses del Taflos rumb als confins més llunyans, mentre els enormes dirigibles, orgull de la nació, s’ensenyorien del cel amb altivesa.

No obstant això, si bé la visió d’un dia a Boira era capaç de subjugar l’ànim del viatger ocasional, no era menys cert que aquesta impressió arribava a la seua màxima expressió quan queia la nit. Llavors s’encenien els fanals de gas i esguitaven de la seua llum oscil·lant uns carrers negats d’una boira densa i turbulenta, imputable tant a factors atmosfèrics com a les emanacions de les fàbriques; els dirigibles es convertien en borroses estreles errants i s’activaven les balises làser que, encara que concebudes per a servir de guia i referència al trànsit aeri, pareixien transmutar-se en autèntiques fletxes que partien dels llocs més emblemàtics de la ciutat i s’elevaven fins a perdre’s en un firmament fosc que, gràcies als esforços combinats de científics, tecnòlegs, nigromants i alquimistes, cada vegada era menys desconegut, però no per això menys misteriós.

Era en aquells moments quan Boira es mostrava amb tota la seua esplendor, revestida de màgia i encant.

No obstant això, aquella nit, Devid Ebers no era capaç de percebre ni una mísera part d’aquell encant. L’única cosa que sentia era una feridora amalgama de tristesa, ràbia i dolor que pareixia enroscar-se a la gola fins a destrossar-lo per dins.

El cotxer va fer esclafir el seu fuet i va fer moure els dos formidables cavalls. En l’interior del vehicle, el so del trontoll de les rodes contra els empedrats del barri nord-oest de Boira, residència de les famílies nobles i acomodades, arribava fins a ell un poc amortit. Assentat enfront de Devid, son pare, Pol Ebers, comissari general dels Servicis Centrals de Policia de Boira, feia gala en el seu rostre d’aquella expressió adusta i impenetrable que s’havia anat accentuant encara més a mesura que la malaltia de Carry, la seua esposa i mare de Devid, havia anat avançant fins al fatídic i inevitable desenllaç.

–No tardarem molt a arribar –va dir Pol, amb una veu en què era difícil identificar cap emoció, mentre clavava en Devid una mirada profunda–. Posa’t bé la corbata. Portes el nuc tort.

Devid va assentir amb el cap i es va posar les mans al coll.

–Continue pensant que no feia falta que Devid vinguera amb nosaltres.

Qui havia parlat era el iaio de Devid, Grant Ebers, que estava assentat al seu costat. L’estampa que oferia aquell home era, com a mínim, peculiar. Alt, eixut i un poc desmanegat, lluïa unes patilles blanques i espesses que arribaven a ajuntar-se amb el mostatxo poblat traçant una corba contínua. Recolzava les mans sobre la cama mecànica; un model antic de coure, fusta i acer que, sens dubte, necessitava un recalibratge urgent, si es jutjava per la seua coixera cada vegada més acusada i els grinyols aguts que acompanyaven cadascun dels seus passos. L’ancià també pareixia cansat i abatut, però, així i tot, s’esforçava per somriure. Era un somriure trist i dolorit; però un somriure, al cap i a la fi.

–Que el Consell Regent oferisca una recepció especial com a homenatge a la memòria de Carry és un honor que està a l’abast de molt poques persones –va replicar Pol–. No seré jo qui ofenga els que tenen la responsabilitat de fer-se càrrec del destí de la nostra nació amb una absència tan evident.

–Per Déu, Pol –va insistir el iaio Grant–. És només un xiquet. Encara no ha complit els deu anys. De veritat veus necessari fer-lo passar per açò?

Pol Ebers va dedicar a son pare una mirada de reprotxe.

–La infància és un luxe que molta gent no pot permetre’s. Especialment un Ebers.

L’ancià va agitar el cap amb reprovació.

–No em dones lliçons sobre el que significa ser un Ebers. Ho soc tant com tu. Potser més. I, en tot cas, des d’abans.

Pol va obrir la boca per a replicar, però la crida d’atenció del cotxer i la subsegüent desacceleració del carruatge els informava que havien arribat al seu destí, així que la resposta va morir inclús abans de nàixer. No obstant això, ni a Devid ni al iaio Grant els va passar desapercebut que Pol Ebers pareixia alleujat de tindre una excusa per a interrompre aquella conversació.

–Parquagh Manor, senyors –va informar el cotxer, una vegada va haver baixat del seu seient i obert la porta del vehicle.

Pol Ebers va mostrar la seua aprovació amb un gest mesurat.

–Estàs llest? –va dir, buscant a Devid amb la mirada.

I no, era evident que Devid no estava llest. Com havia d’estar-ho, quan no feia ni dues hores que havia vist la terra fosca i humida del cementeri de Hornet engolir lentament el taüt en què les restes de sa mare, la dolça i afectuosa Carry, reposarien per tota l’eternitat després de sucumbir a l’envestida d’una malaltia cruel i inexorable que havia acabat per reduir-la a una mera ombra de si mateixa? Era possible estar preparat, després d’allò?

Per descomptat que no.

Però va assentir, de totes maneres.

I allò va paréixer bastar a son pare, qui es va enfundar el seu barret de copa alta, va comprovar que portava ben posada la levita i es va disposar a descendir del carruatge.

Suscríbete para seguir leyendo