Comenta Moncho Alpuente en el pròleg d´¡Estoy vivo! que Guillermo Montesinos és «más dionisiaco que apolineo». La descripció, pel poc que el conec, s´ajusta prou bé al personatge. Però alerta!, no ens deixem seduir per les paraules ben trenades, perquè amaguen la tòpica imatge elaborada des de Castella. I per a Alpuente Guillermo és «nacido entre huertas y naranjales a orillas del Mediterráneo», una altra imatge típicament sorolliana de la ciutat d´un avorriment tòpic que ni tan sols Dante va poder concebre. Som realment així i és el nostre Castelló així?
Hi ha, per a mi, dos maneres d´abordar una urbs, almenys literàriament. En una, privilegiem les seues faccions. En una altra, el seu caràcter.
En la primera analitzem la disposició dels seus elements en l´espai per a distingir-la de les altres ciutats: l´estructura de carrers i places, la fisonomia dels seus barris, els punts d´observació, les marques de fricció entre llegat i novetat, les compartimentacions (oci, treball, consum, etcètera). Ens sentim segurs quan aconseguim orientar-nos-hi, perquè la (re)coneixem. Aquest aprenentatge passa pel maneig de mapes i fotografies, és a dir, imatges i representacions. En la segona, ens centrem en les narratives. Aquestes ens retornen una ciutat més complexa i esquiva, ja que es redefineix constantment pels textos, les històries, la memòria. Així, hi ha múltiples ciutats invisibles que encaixen en un mateix nomenclàtor urbà.
Una ciutat literària com és Castelló, o com és qualsevol ciutat del món, és una respiració, una olor, un vagabundejar errant per emblemes interiors fins a convertir-los en una lluminosa metàfora d´una formidable amalgama i cruïlla de destinacions. Els espais de la ciutat són, també, una reconstrucció històrica i, per això, generacional. Cada generació somnia un Castelló que afig o suma totes les visions anteriors, que interpreta el present, a pesar que sabem que és molt difícil ser contemporanis del nostre present. Perquè, tot i la imatge d´Arcàdia feliç que projecten alguns, una ciutat és una novel·la que en un calidoscopi invisible descobreix els anhels i les misèries d´un temps en un escenari tan real com imaginari.
¿Com podem revertir la situació i que deixen de veure la ciutat i de veure´ns com ens veuen? Doncs no ho sé. Però sociòlegs, polítics i moltes altres disciplines haurien de dir la seua, ço és, s´hauria d´articular un discurs, i començar a desmitificar pàgines de la nostra història que en el nostre papanatisme hem tendit a glorificar per a mostrar el batec d´una ciutat on sembla que fa més d´un segle que ja es vivia, en general, com vivim ara. I per a fer tot això, s´ha de pensar que Castelló requereix un aprenentatge lent perquè no mai s´acaba d´entendre del tot. I per a capir-lo, el primer que hauríem de fer és descórrer la cortina dels tòpics perquè fins i tot en la literatura els nostres corruptes són simpàtics i graciosos. També hauríem de botar per damunt de les caricatures, especialment cruels aquests últims anys en què s´ha intentat convertir els excessos econòmics valencians (i nosaltres, som valencians) en el boc expiatori de la corrupció política a Espanya.
L´escarni a València des de les trones de Madrid, les mateixes que no poden escriure sobre el que ocorre a Catalunya sense recórrer a l´insult, ha actuat de catalitzador de consciències. Hauríem de fer entendre l´enorme importància que té en tot el territori valencià la proximitat entre la ciutat i el camp. Totes les formes de vida urbana, inclosa l´àrea metropolitana de València, tenen una porta que condueix ràpidament a l´horta. Se m´ocorre una altra premissa, tot i que no és l´última, però em quede sense espai: comprendre l´enorme importància de la festa en la societat valenciana. Si no comencem a articular el nostre discurs, sempre serem una col·lectivitat sainetesca, però no dissenyada per Bernat i Baldoví, sinó per Arniches.
