Un bon company em va dir que dubtar és de persones intel·ligents, perquè això vol dir que reflexiones, et planteges les coses, observes la situació i et fiques en els llocs dels altres. Els que sempre tenen la resposta, solen creure que també tenen sempre la veritat i això vol dir que són uns dogmàtics, però aquest no és el tema de l'article, la qüestió és que jo dubtava si escriure'l o no, però alguna cosa em diu que l'escriuré.
El tema és que volia agrair als Moros d'Alqueria l'experiència que vaig compartir el dissabte del Pregó amb ells, però clar, jo no sóc Quevedo i la meua prosa no és cap meravella. També volia explicar-li a vostés com es viu un Pregó des de dins, però per mi l'experiència va ser tan intensa i personal que puc arribar a sentir-me despullat davant seua i hi ha coses que tampoc cal explicar.
Per començar, vostés han d'entendre, que per un xiquet del raval com jo, el Pregó era una cita obligada, nosaltres no sols el veiem passar, veiem com s'amania tot, eixos moments previs on la gent va col·locant-se en les seues posicions. Jo sempre havia sentit predilecció pels Moros, no sé si per la seua majestuositat o per la música que els acompanya. Siga com siga, inclús quan era prou més jove que ara, i el meu interés en les festes estava centrat en la nit, alguns excessos, i havia d'invertir la vesprada del primer dissabte a fer la "siesta", aquesta no començava fins que havien passat els Moros. Inclús assoles, amb els amics escampats per tot arreu, m'arrimava al carrer Sant Roc per veure'ls desfilar al pas de Xavier el Coixo.
Amb aquests antecedents i afegint que veure el Pregó, fins eixa joventut noctàmbula, era una qüestió de família, comprendran perquè tant de sentiment, però això ho deixarem de banda.
Crec que un no acaba de ser conscient de la grandiositat del Pregó fins que no el viu des de diferents punts de vista, jo no sé si per ser regidor de Castelló em vaig fixar i molt en la quantitat de gent que hi havia mirant-lo. A veure, que sempre hi ha anat molta gent, i hi ha colzades per creuar, però des de dins i recorrent per dues hores els carrers de Castelló i observant els somriures dels nostres veïns i veïnes, es viu i entén d'altra manera.I mentre desfilem, la música, sempre la música. Sense ella no hi hauria festes. Els moros ho saben, i la cuiden, la cuiden molt. Des del divendres a la nit, quan entreguen els premis del Moro de l'any i bequen als músics del nostre conservatori perquè puguen aprendre i millorar la seua tècnica. Fins a la seua banda amb noranta músics. Li ho dic, veure marxar una banda pel Forn del Pla al ritme de la banda sonora d'Èxode de Paul Newman, a mi em va fer recordar des de les sobretaules de cinema en casa, fins a la primera visita als Moros i Cristians d'Alcoi.
I a banda de l'espectacle, i els somriures de la gent està la complicitat i les abraçades emocionades les quals et recorden que darrere d'eixe vestit i eixes pintures, hi ha un carril de germanor, si em permeten l'expressió de la cançó.
Així que en fi, no puc evitar donar les gràcies als Moros d'Alqueria per la seua amabilitat i rebuda. En especial a Martín i també a Jorge i Carlos, per fer-me sentir com en casa i fer-ho tot molt fàcil.
Ja veuen, de vegades un dubta si escriure o no, però ja els assegure que mai dubtaria en repetir el que vaig viure el dissabte de Magdalena. Si vostés tenen l'ocasió, diguen que sí!
