Durant un mes amb nombroses visites ha estat oberta en el Museu d´Etnologia de Castelló l´exposició Castelló republicà: arquitectura i urbanisme comissariada i organitzada pel Grup per la recerca de la memòria històrica de Castelló en col·laboració amb l´ajuntament de la ciutat. Aquesta exposició ha estat el resultat de la investigació i el treball dels membres del Grup, les fotografies de Francesc Durà i el disseny i la maquetació de Dídac Ramirez. Així mateix ha comptat amb la col·laboració de Ferran Olucha i Francisco Grande.
La lectura de l´exposició ha de fer-se sota el prisma de la memòria històrica, per tant no és pròpiament una mostra d´art, almenys no és aquest l´objectiu principal, sinó que a través de l´arquitectura pública i privada en la ciutat durant els cinc anys de la II República, puga veure´s la seua memòria tant de temps oblidada i infamada.
Per això no ha estat una tasca fàcil, no només per la dificultat de seguir la construcció d´edificis durant aquest període, sinó per la devastació urbanística que va sofrir Castelló en la dictadura franquista, amb la complicitat necessària de les seues autoritats, en què la piqueta demolidora va anar actuant sense cap criteri urbanístic, amb una activitat especulativa tan evident que va deixar la ciutat sense caràcter, exemple en els llibres de text d´allò que mai no hauria d´haver ocorregut.
En l´exposició apareixen dos panels dels edificis desapareguts que es van construir en el període republicà com el Museu de Belles Arts, del qual ha quedat el grup escultòric de la Font dels Artistes Castellonencs, obra de J. B. Adsuara, ubicat actualment davant de la façana sud l´ajuntament, la clínica del Dr. Batalla, obra de l´arquitecte J. Meyer, en el carrer d´Herrrero o el pou de Censal, en la partida del mateix nom.
No obstant això, l´exposició mostra una sèrie d´edificis públics en grans panels que representen l´activitat reformadora i modernitzadora de la República, com l´edifici morú de la Junta d´obres del port, amb les seues traces neo àrabs; les escoles del Grau actualment centre cultural; la caserna de la Guàrdia d´ Assalt, de L. Ros de Ursinos, a la vora de l´antiga presó, on es va ubicar durant molts anys la policia armada, que actualment està en desús. L´edifici de Correus, que encara que es va iniciar amb estil modernista a principis de segle, es va acabar durant la República, testimoni de la qual és un llaç de la bandera tricolor en un taulell ceràmic de la façana sud. En l´avinguda de Lledó, l´edifici de la Cambra Agrària, també de L. Ros de Ursinos, amb un gran escut republicà ( corona murada) en la façana del carrer C. Alegre, és una mostra de l´interès pels assumptes del camp tan arrelats en la societat d´aquella època. La Cambra urbana, en el carrer Cavallers, que en l´ esplèndida façana del carrer Cervantes llueix en la part alta l´any 1935. L´edifici de Telefònica, situat al principi de l´avinguda Rei en Jaume, obra de Vega i Araujo, acabat en els pisos superiors als inicis del franquisme.
En el parc de F. Ribalta també podem contemplar encara el templet de Música, obra de l´arquitecte municipal F. Maristany, amb uns relleus escultòrics dignes de destacar de C. Armiño, amb la finalitat de realitzar concerts de música de la banda municipal, actualment encara vigents en la vida cultural de la ciutat.
Totes elles realitzacions d´ús públic que tenien l´objectiu de millorar la vida de la societat. Qui podia sospitar que pocs anys després hi hauria un colp d´estat que donaria lloc a un Guerra Civil?
El discurs que podem extraure d´aquesta arquitectura, és molt diferent del que ens va transmetre la dictadura. La societat, durant la República, volia viure en bones condicions i progressar en el treball i aquests edificis públics mostren que l´ interès era general, sense exclusions.
Entre els panels de gran format, encara en queden dos, corresponents a la realització del projecte de Cases Barates. La llei que les va inspirar venia de la política reformista de 1911, tractant de beneficiar als més necessitats davant de les grans diferències socials, però que va tenir poca efectivitat durant els anys següents. No obstant això durant la República, es va emprendre una altra vegada, en aquest cas mitjançant una cooperativa de la UGT, que a Castelló és va fer efectiva en aquestes vivendes unifamiliars de la Ronda Vinatea, i d´altres llocs. Algunes d´aquestes cases s´acabaran durant el franquisme, però ningú va dir en el seu moment qui les va dur a terme, ni quina era la seua finalitat social. Son cases modestes però que actualment encara estan habitades.
La segona part
La segona part de l´exposició estava formada per vivendes particulars, ubicades fonamentalment en els carrers del centre històric. Són cases unifamiliars, de façana estreta com és el caràcter de moltes de la mateixa zona de la ciutat, d´estil racionalista, historicista, eclèctic amb decoracions i elements diversos, entre elles algunes d´ «art decó», neo mudèjar, etc. Son vivendes particulars que representaven les classes mitjanes de la ciutat, professions liberals, comerciants, llauradors, funcionaris, una part important del nervi de la ciutat. Podem anotar les cases de Dalmau, Bueso, Dominguez, Roig, Guinot, Guerrero, Sopes, Company, Fabregat, Miguel Pascual i altres, en què van intervenir els arquitectes habituals de la ciutat: Maristany, Ros d´Ursinos, Meyer, Gimeno Almela, Tomàs Traver i Traver Tomás. D´altres més esporàdics com Demetri Ribes, Dicenta o l´enginyer Rodríguez Roda.
El fet de què totes aquelles famílies decidiren construir -se una casa nova, és senyal de la seua confiança en el sistema social i polític, en el futur que s´estava projectant, malgrat els efectes a Europa de la crisi de 1929 o els obstacles tradicionals que estava patint el règim polític republicà.
La demanda de llicencies d´obres a l´ajuntament augmentaran durant els anys republicans, tant d´obra nova com de reformes, destacant la de la casa Chillida en la plaça de la Independència. També les nombroses demandes, que no poden aparèixer en l´exposició, de la connexió de les cases particulars al clavegueram general, modernització de l´ higiene i la sanitat.
S´han de posar en valor totes aquestes obres, que moltes d´elles ja el tenen a nivell artístic, però era necessari ubicar-les en el seu context històric i saber així qui ha fet i qui ha desfet. En general, tota una sèrie d´obres que manifesten un canvi de discurs, de visió, del que fins ara s´havia oblidat de manera conscient o inconscient i que la memòria històrica ha posat en relleu.
