La Reial Acadèmia Espanyola (RAE) encara mostra el terme minusvàlid com a sinònim d’una persona amb discapacitat, encara que hui en dia ja és un terme més que soterrat per a referir-se a aquesta part de la societat. Però bé, cert és que la RAE avança lentament pel que fa al llenguatge inclusiu. Per davant de l’Acadèmia hi ha els grups de pressió i les associacions que treballen perquè les paraules siguen respectuoses, sense maquillar la realitat.

Un exemple n’és la Confederació Espanyola de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica (Cocemfe) a Castelló, que aquesta mateixa setmana ha presentat un interessant treball que estableix les pautes per a l’ús d’un llenguatge «correcte, respectuós i consensuat» a l’hora de referir-se a les persones amb discapacitat.Cocemfe considera que el llenguatge «no és neutral» i que l’ús i la intencionalitat que se li dona «poden modificar el significat de moltes paraules». És per això que insten a acabar amb eixes paraules «antiquades, inexactes o inapropiades» perquè poden «perpetuar imatges socials negatives i estigmatitzar persones o grups».

Invàlid, minusvàlid, disminuït, retardat, tolit, mutilat, etc. són algunes d’eixes paraules considerades «no adequades» perquè afegeixen connotacions negatives, són pejoratives i vulneren la dignitat de les persones amb discapacitat. «És important no ferir altres persones amb les nostres paraules, no menysprear les seues capacitats, encara que a vegades no són les paraules sinó la intenció amb què s’empren», expliquen des d’aquesta associació de Castelló.

També hi ha termes «desaconsellats» com diversitat funcional (tan utilitzada últimament), altres capacitats o capacitats diferents al considerar-se que són eufemismes, carregats de condescendència que generen confusió, inseguretat jurídica i «rebaixen la protecció que encara és necessària». Així, el terme més adequat seria persona amb discapacitat ja que, segons Cocemfe, dona a conéixer una realitat amb què conviuen cada dia milions de persones, al mateix temps que potencia la dimensió humana i fa visible el seu esforç i la defensa dels seus drets i llibertats.

I que aquest terme siga el més adequat té una explicació ben senzilla per a Cocemfe-Castelló: «Abans que res som persones, i no volem que se’ns etiquete, ja que la nostra discapacitat és una característica més de totes les que tenim, no l’única cosa per la qual se’ns ha de reconéixer».

També aclareixen que les persones no són «discapacitades» sinó que «tenen una discapacitat».

Tot això es defensa des de l’àmbit legal ja que persona amb discapacitat és l’únic terme vàlid i consensuat que preveu la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de l’Organització de les Nacions Unides aprovada i ratificada per Espanya. Igualment, en la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència «s’obliga expressament les administracions públiques a utilitzar el terme persones amb discapacitat. En aquest sentit, cal assenyalar que, encara hui, es veuen rètols en edificis públics amb la paraula minusvàlid, qüestió que també caldrà abordar i extingir.

Les pautes per a un llenguatge inclusiu incloses en el document elaborat per Cocemfe-Castelló es dirigeixen a totes les persones que formen part del moviment Cocemfe, i també a mitjans de comunicació, col·laboradors i col·laboradores i qualsevol persona que tinga dubtes sobre com referir-se a les persones amb discapacitat.