"En aquest país, Voltaire encara és més progressista que don Santiago"

Carta de Joan Fuster a Annalisa Corti

S(ueca), 14-iii-68

Annalisa, carinyo:

Pepito Castellet em va transmetre el teu encàrrec, però el dimecres m’era literalment impossible de quedar-me a València. No sé si has telefonat a Ventura o no; demà ell vindrà a Sueca, i ja m’ho explicarà. Ara tinc un moment disponible per a escriure’t, i no vull deixar de fer-ho. De més a més, vull enviar-te el llibre adjunt, que pot servir-te de distracció. Es tracta d’un simple tebeo intel·lectual. Jo, pobre de mi, només sóc capaç d’escriure tebeos intel·lectuals. Que, per cert, són molt mal mirats pel «capellans» de la dreta i de l’esquerra. Més pels de l’esquerra que no pas pels de la dreta, al capdavall: els capellans de debò ja no tenen conviccions, però els «capellans» de l’esquerra en tenen massa... Ja t’exposaré un dia la meua teoria sobre els «capellans» —o el capellanisme— celtibèrics, que són de l’església del Crist, de la de Lenin, de la de Trotski, de la de Mao, de la de Buda. Ni Crist, ni Lenin, ni els altres, no van «fundar» esglésies, és clar: però hi ha gent que té mentalitat de capellà, i s’adscriuen a qualsevol doctrina per convertir-la en església. Pepito Castellet, per exemple, no és un capellà, però sí un cardenal del Renaixement. Un cardenal celtibèric, naturalment. No com el Bembo o els Borgia, sinó com el cardenal Manrique —tu no saps qui era el cardenal Manrique...— que era alhora erasmista i inquisidor general... De fet, si bé ho mires, el món és ple de «capellans»: el món «peninsular», si més no. «Peninsular» de la meua península, no de la teua. Els «capellans», a Itàlia, són una altra cosa. El teu Togliatti no era un capellà, però ací, ai!, els Togliatti (amb dues tes?) són encara impossibles. ¿I saps per què? Perquè en el Renaixement, els cardenals indígenes eren els Manrique (en el millor dels casos!), i a Itàlia eren els Bembo, els Borgia (trasplantats de Xàtiva; però aquests fulanos eren una gent com el teu marit, descarats, pragmàtics, hàbils), els Orsini i tutti quanti. Els «cardenals» a Itàlia, fins i tot quan es diuen Ottaviani, són unes criatures de mamella al costat dels seus homòlegs celtibèrics... Però ja t’ho explicaré de paraula, tot això. La teoria és massa complicada per a reduir-la en quatre ratlles. De més a més, com tota teoria, no passa de ser una generalització... I ara, ¿què fem del viatge a Itàlia? He de confessar-te que encara no he tret el passaport: ho faré de seguida, quan hauran passat falles. Però em sembla que pot haver-hi alguna interferència respecte a les dates. Les tribus locals consideren que poden «utilitzar-me» com a objecte d’una maniobra que en diuen «homenatge», però que en definitiva —si es fa— seria un míting: un míting en el qual «jo» només en seria l’excusa o el motiu: l’important és el míting. El senyor Ventura m’informa que els actes al·ludits han de compaginar-se amb el calendari clerical: setmana santa o vés a saber què. En aquest país oprobiosament capellanitzat, el calendari piadós és intangible fins i tot per als marxistes-leninistes. Aquestes anècdotes són les que m’estimulen a practicar el «radicalisme voltairià» més anacrònic, i també més insolent. En aquest país, filla meua!, Voltaire encara és més progressista que don Santiago... i que Vallverdú. Com que hi ha molt de paranoia col·lectiva, passen coses així. Jo ja hi estic d’acord, i tant!, amb tot això de la lluita de classes. Però no n’hi ha prou, amb l’esquema de la lluita de classes: hi ha en joc més factors. La propensió clerical n’és un. I si es combina amb les «rutines» —merda, la «rutina»!— del «final de setmana», del «pont», de les «vacances», insidiosament neocapitalistes, fa més pena encara... Tots som «còmplices», i això és el mal. Els voltairians, escèptics i mala-llet-istes, amb la poca vergonya que ens caracteritza, confessem que som còmplices: i en tenim remordiments. Però els capellans professionals, celtibèricament professionals, no tenen remordiments: encara que la seua capellania siga marxistoide-leninistoide. «La divine gauche...» Bueno: em pense que m’he desviat bastant de les coses que volia dir-te. En aquest moment, que són «altes hores de la nit», i cansat, i havent begut molt de uisqui —ara m’han pervertit una mica més, i m’han fet caure en la temptació de beure uisqui en compte de conyac, després de dinar o de sopar—, ja no sé per on vaig. El tema de la carta (quina carta!) era l’hipotètic viatge a Itàlia. Com que jo sóc víctima dels tripijocs político-editorials dels altres, caldrà veure la manera de coordinar-ho. ¿Com? No sé els vostres projectes, i tinc una idea molt vaga dels projectes dels organitzadors del míting. Espere que ho podrem arreglar. Jo vindré a Barcelona a finals de març o primers d’abril. Supose que ens veurem, parlarem i etc. Ja he llegit en els diaris els èxits del tenor en el Romea. He tingut referències particulars del Romea, del públic del Romea, infinitament més entusiastes que la lletra impresa. Si el tenor no troba una mena o altra de preservació política, acabaran fent-lo president de la Generalitat, o com a mínim, «procurador en Cortes». Digues-li, de la meua part, que siga cautelós. No és bo de ser president de res, en un país de capellans. En un país de capellans s’ha de ser bisbe... Les persones sensates, vulgars i que treballen per menjar cada dia, són antibisbes per antonomàsia... Comunica al teu marit que el sr. Aracil s’ha decidit a ser bisbe: li farà gràcia saber-ho. Un bisbe increïblement d’esquerra. La paranoia col·lectiva no és una mera clàusula d’estil. Tu no ho acabaràs de comprendre, però és així... I ara que hi caic!!!: Manolito Serrat estarà cantant ara mateix, o fa una estona que haurà acabat de cantar, en una cerimònia fallera de València. Si els meus càlculs no fallen, algú li haurà xiulat. No era fàcil d’organitzar la xiulada, perquè l’acte en què el nen Serrat intervenia era de «rigurosa etiqueta» i amb entrades molt cares. Però sospite que encara hi haurà hagut oportunitats per a la xiulada. Si el País Valencià fos un territori mitjanament sensibilitzat —de moment, i contra els «capellans» blancs i negres, intentem que ho siga— des del punt de vista polític, Manolo hi hauria tingut una de les més fastigoses relliscades de la seua vida artística. Imagina’t que l’han intercalat en una sèrie de programes oficials on intervenen els tipus més repugnants del règim. No és ja que canti en castellà, en català o en sànscrit: és una simple qüestió de decència. Vull creure que en Serrat no té idea d’on ha anat a parar. Però hauria de saber-ho... En fi... M’agrada de pensar que, mentre t’escric, perdura en l’aire de València, a trenta-tres quilòmetres de distància, un rastre de xiulet —de xiulada— contra el noi catalano-aragonès del sr. Fraga. A Sueca, les falles tenen poca ressonància, i no en tenen cap les falles oficials de València. En Serrat ha caigut en una de les trampes més singulars que pot produir l’absurda situació social de la localitat: un acte on la senyoreta —sempre hi ha un cul pel mig— protagonista és la nena que anuncia el brebatge «es cosa de hombres» a la televisió espanyola, i on l’orador és una bèstia tan llefiscosa i reaccionària com l’Evaristo Acevedo de La Codorniz. De tot això en diuen l’Olimpiada de l’Humor. Potser sí que és humor. Els fills de puta es caracteritzen pel confusionisme de vocabulari més que no pas per la pulcritud. ¿Humor? No se sap mai, és clar. Però l’episodi suggereix més aviat mal humor... I ara jo no gose esplaiar-me més, en el meu malhumor, perquè és molt tard, i tinc son —una mica de son alcohòlica. Però la meua irritació, en aquest instant, és preciosa: podria donar lloc a unes quantes pàgines brillants, sulfúriques. He de renunciar-hi. De més a més, serien pàgines «secretes», vull dir, impublicables, i incobrables. Deixem-ho córrer... Hala, me’n vaig a dormir.

Un beset

Joan