Hi ha persones que han tardat anys en assumir que el càncer de la corrupció portava anys estenent-se. Potser era perquè l'economia anava bé, o li anava bé a molta gent. O perquè és més còmode fer com si això no ens afectara. Hi ha, fins i tot, qui admetia obertament que la diferència entre un corrupte i un no corrupte era la posició de joc. Una visió cínica. El ben cert és que el País Valencià pud des dels anys llunyans de Terra Mítica i el contracte amb Julio Iglesias de l'IVEX. Temes que sols interessaven als no votants del PP. I no a tots. Després, ha anat surant la corrupció municipal i allò tranquil·litzador era pensar que tots els partits estaven involucrats, la qual cosa elimina els matisos i les magnituds.
Amb la crisi econòmica, la percepció ha canviat. Perquè amb les butxaques buides la vida es mira d'una altra manera. I el saqueig a què s'estava sotmet l'administració clama al cel quan es retallen serveis bàsics. El pacte implícit es trenca. Personalment, però, quan ha arribat l'esclat definitiu, la meua capacitat d'indignació havia tocat sostre, d'alguna manera. Com ara la capacitat de sorpresa. Als periodistes ens arriben corrents subterranis, remors, informacions sense contrastar, impressions. Quan esclatà el cas Noos, per posar un exemple, vaig recordar que un parell de persones de diferents àmbits m'havien advertit que Urdargarin tenia la cara de ferro, que això acabaria malament. De Gürtel podria dir el mateix. O de les caixes d'estalvi. Intueixes la magnitud del desastre, el saqueig. Fins que un dia emergeixen els papers que confirmen les sospites. T'entristeix però no t'indigna. Ja estaves indignat, prèviament.
I quan creus que ja estàs vacunat, sorgeix un cas de corrupció al costat de casa, com qui diu. Esperaves que algun dia sorgira alguna cosa, però el grau de putrefacció, la proximitat de la pudor —sobretot la proximitat— provoca sensacions noves, percepcions inèdites. Quan veus que la teua ciutat és epicentre d'una trama corrupta, formada per persones que coneixes de ben a prop, les defenses que has anat creant deixen de ser efectives. És com començar de nou. T'envaeix la impotència i la indignació. El fàstic. I penses què més ha de passar perquè els teus veïns desperten i prenguen consciència. Prompte sabrem si el despertador ha sonat.
