Principis d'agost de 2007. Despatx del president de la Institució provincial. Fa pocs dies que l'alcalde de la ciutat ha estrenat el càrrec. Acumula influència, poder i el repartiment dels diners públics: el xocolate. És el moment de demostrar com entén l'ús de la força política dels vots. Té davant el director general de la RTV. Li solta: «Vull que et carregues eixe filldeputa». Qui rep aquest qualificatiu és un periodista de la mateixa ciutat del president que, en aquell moment, dirigeix el programa esportiu més important de la cadena. L'alt executiu es queda pàl·lid: la víctima és fix per oposició i fa més de quinze anys que treballa en la televisió. No serà fàcil. Les parets escolten, i més les dels homes influents, i algú avisa el periodista dels plans de futur. Com a mesura preventiva, s'acull al recurs de la guarda legal per cura de fill, un argument jurídic que blinda el treballador en cas de comiat. El recurs legal no és debades: implica una reducció de jornada i de salari. Des d'agost fins al novembre el sou minva al 67 per cent. Coses del poder. Al novembre, la immunitat del Comité d'Empresa protegirà, si més no laboralment, el treballador.
Desembre del 2010. Ves per on, el periodista televisiu té l'atreviment d'escriure una obra de teatre, Corrömpia, en la qual es denuncia una trama de corrupció que esguita el president de la institució autonòmica. La peça teatral es veta a la ciutat natal de l'autor però s'estrena en un poble pròxim. Això ocorre durant un cap de setmana. Dilluns, la secretària autonòmica de Comunicació ordena, a proposta del president provincial, que el dramaturg deixe de narrar partides de l'esport nacional a la televisió. La directora de la TV, que després acabarà de consellera, accepta l'ordre sense dir ni pruna. Al periodista li asseguren que és una qüestió temporal. Com que ningú de la redacció d'esports és capaç de narrar un esdeveniment així, han de trastocar la programació de la ràdio pública per traure a un locutor que sempre diu que sí a tot.
La legislatura és dura i el president comença a perdre suports a la ciutat. Els escàndols esguiten el seu partit i la situació municipal es tensa cada vegada més. D'altra banda, ha comprovat que amb el xocolate es poden aconseguir molts favors. La crisi sacseja les estructures de molts mitjans de comunicació que ja no ingressen tants diners en publicitat. La pressió mediàtica municipal va pujant. L'alcalde no suporta la línia editorial de la delegació d'un diari regional i demana que la tanquen i que despatxen el delegat. El mateix fa amb el conductor d'un programa de ràdio d'una coneguda emissora. Demana el seu cap. El culpabilitza de dirigir els comentaris d'un espai de participació dels oients: A qui li pertoque. Març del 2011. El delegat comarcal del diari és traslladat a la redacció central. Al desembre del 2011, el director regional de la cadena radiofònica comunica personalment al locutor que està afectat per l'ERO que ha presentat l'empresa.
Quatre anys després, el periodista radiofònic ha refet la seua vida professional i ha muntat una emissora de ràdio, el delegat del diari és -ironies del destí- la mà dreta del nou president de la Institució provincial i el periodista de televisió, gràcies a la seua protecció sindical, ha pogut defendre els seus companys d'un ERO injust i brutal i ha abandonat, l'últim, la RTV. Naturalment, tot açò no ha ocorregut mai. És una ficció, un relat inventat que només es pot comparar a una situació tan increïble com que et graven comptant bitllets dins d'un cotxe.
