un dels avantatges d'haver inclós trets autobiogràfics en la novel·la que vaig dedicar al meu oncle Antonio Aliaga és no haver d'explicar més els meus orígens. Que Madrid figure en el meu DNI no deixa de ser un accident geogràfic provocat per la mobilitat laboral de mon pare, maquinista de RENFE. A tots els efectes, a pesar de sentir de vegades un cert complex en relació als xativins de pota negra „aquells dels huit cognoms valencians, que també en tenim„, Xàtiva és la meua ciutat. El lloc on em vaig criar i al qual he tornat a viure després d'una absència que es va fer massa llarga. A pesar que el transport ferroviari i les connexions amb València i Barcelona no m'ho posen precisament fàcil.
Aquesta història, per tant, ja està contada. Però mai no m'havien preguntat per la manera d'arrelar. Va passar ahir mateix, en una entrevista de la companya Salut Alcover per a la Fundació Full. Les meues primeres arrels valencianes, com també es conta al llibre, no són xativines: encara vivint a Madrid, els meus primers records valencians tenen a veure amb el poble de mon pare, Massalfassar, amb els carxofars i els cargols, amb els sequiols i la platja tranquil·la, alliberada de turismes i farcida de petxines que ma tia feia a la planxa. Els primers records, sempre estiuencs, són del bou embolat „amb la versió de carretet per als xiquets„, la cordà, la matança del porc i el lloc a llargues i raspall. Els del primer contacte amb la llengua. Quan tornàrem definitivament de Madrid, la residència podia haver estat València, a prop de l'Horta Nord. Però fou Xàtiva. I ja ho he dit mil vegades: fou una de les coses que més agrairé en aquesta vida. El que explica el que soc i com soc.
Aquells records d'infantesa encara no tenen un llibre, però en molts pocs anys sentia com a propis la costa del Castell, l'horta que sobrevivia i els seus sequiols i lledoners, l'Albereda, el Raval, Sant Feliu, les Santes i el meu barri Nord-Oest, lletjot però viu. Les fonts i cinemes. Aquella meravellosa nevada. Records que m'assalten, envejosament, en veure com l'entranyable Toni Cucarella ja ha convertit en llibre els seus. Algun dia passarà. I seran les memòries infantils d'un fill adoptat però immensament feliç.
