Determinats comportaments humans no mereixen ser recordats. Tot i això, la necessitat d'introspecció sobre les nostres societats i alguns interrogants que encara perviuen justifiquen fer esment d'uns fets succeïts a Énguera el 7 de maig de 1925 dels que mantenim record gràcies a la Gaceta de Madrid del 25 de gener de 1929, un diari oficial antecedent de l'actual BOE. José Ramón F. V., veí d´Énguera i descrit a la esmentada documentació judicial com agressiu i amant de les baralles, conegut aleshores al poble com «l'arriero» i també com «el sepulturero», oficis que feia compatibles, mantenia una relació d'amistat «intima» segons les fonts judicials amb Vicente S. L., carnisser i també veí d'Énguera. El caràcter d'aquesta relació és tota una incògnita per a nosaltres i tal volta continue sent-ho per sempre. José Ramón tenia per costum demanar diners a Vicente amb freqüència, sense que aquest es negara mai. De vegades els demanava ell personalment, d'altres voltes enviava a la carnisseria de Vicente a la seua filla Teresa, qui feia la comanda, rebia els diners sol·licitats i fins i tot, es duia carn que el carnisser no li cobrava mai.
Fins ací tot sembla el pagament d'un deute o la devolució d'un favor. Alguna qüestió personal devia existir entre els dos protagonistes d'aquesta història per a que un es considerara obligat envers l'altre i li anara cedint diners i fins i tot, mercaderia. Un dia de la primavera de 1925, José Ramón va acudir personalment a casa de Vicente per tal de demanar, o tal volta exigir 100 pessetes, una quantitat considerable a la dècada del anys 20 del passat segle. En aquesta ocasió, Vicente es negà a pagar ni una pesseta i amb la negativa, es varen desencadenar una sèrie de terribles esdeveniments. José Ramón, frustrat i decebut, no perdonà mai la negativa del carnisser i des d'eixe moment va decidir el assassinar-lo. Per dur a terme l'acció, lluint la més abjecta desafecció paterna, va implicar el seu fill, Manuel F. S.
Traginer com el seu pare a qui suposem ajudava en el treball, Manuel es descrit a les fonts judicials com solter, impulsiu i de personalitat dominada per son pare qui el va convèncer per ser l'autor material de la mort de Vicente «per no tindre res a perdre». La possibilitat d'actuar es produí el 7 de maig de 1925, al soterrar d'una familiar de Vicente. Eixe dia, pare i fill, aprofitant l'accés a les dependències del cementeri pel seu ofici, esperaren el seguit fúnebre en la replaça d'entrada del cementeri, hui encara existent, i quan aquest hagué passat la porta Manuel entrà a la caseta de ferramentes i ixqué armat amb una pistola i un revòlver Smith. Son pare es dedicà a cavar una sepultura prop del lloc de soterrament on estava el seguit. Quan els familiars de la difunta s'encontraven soterrant-la, tots cara a la fossa, Manuel, obeint una senyal feta a distància per son pare, disparà dos trets a Vicente.
Un projectil li travessà el pulmó esquerre i els intestins; l'altre li perforà un muscle. Al tiroteig va resultar també ferit lleu el cap de Correus d'Énguera. Vicente no va morir en l'acte. Ferit, aconseguí saltar la tàpia del cementeri a la desesperada. Manuel el va perseguir, saltà el mur darrere del seu objectiu i li tornà a disparar sense encertar fora del recinte del cementeri. José Ramón, per la seua part, deixà de cavar la fosa que estava fent i es llançà a perseguir Vicente armat amb una escopeta que no arribà a disparar. Vicente aconseguí arribar al poble, on va morir el dia següent per les ferides rebudes segons consta documentalment.
Commoció a Enguera
El sotrac que per a la societat enguerina de 1925, uns 6.000 habitants, representà el fet és ben imaginable. La Justícia actuà tot i que només coneguem amb certesa la pena imposada a un dels dos implicats. José Ramón va ser condemnat per l'Audiència de València el 1926 per homicidi i tinència i ús il·lícit d'armes a cadena perpètua, inhabilitació civil i al pagament de 20.000 pessetes com a indemnització. Les fonts consultades no donen notícia sobre el destí de Manuel, fill de José Ramón i autor material de la mort, tot i que podem albirar la pena capital, plenament vigent en el temps de la dictadura de Primo de Rivera malgrat el fet de ser 1925, l'any de l'inici del període del Directori Civil, una fase de certa apertura en les formes del règim. José Ramón va recórrer la decisió del tribunal valencià i presentà recurs de cassació davant el Tribunal Suprem al·legant no ser l'autor moral de l'assassinat i proposant una pena de 14 anys, 8 mesos i un dia. La sentència del Tribunal Suprem, document públic i publicat i base d'aquestes línies, rebutjà les pretensions de José Ramón i el condemnà a costes per import de 125 pessetes, tancant d'aquesta forma la vessant judicial de la mort de Vicente.
Molts dubtes sense resposta
En aquesta història fosca i verídica resten alguns interrogants. La causa de les exigències econòmiques del traginer envers la persona de Vicente el carnisser és la primera incògnita. Podem deixar el dubte en les mans de la imaginació, tot i que a banda de les consideracions més immediates que pugam pensar, José Ramón hagés pogut actuar com agent d'una persona que no apareix a la documentació judicial per tal de cobrar un deute ocult l'origen del qual probablement, mai coneixerem. Altre interrogant és d'on aconseguí José Ramón la pistola i el revòlver que utilitzà el seu fill Manuel en l'homicidi. No hi hagué de ser fàcil tractant-se d'armes poc freqüents a diferència de l'escopeta, pròpia del medi rural. Tanmateix roman sense aclariment també d'on aconseguí José Ramón els diners, necessaris i en quantitat, per a pagar el recurs de cassació davant el Tribunal Suprem contra la sentència de l'Audiència de València. Totes tres consideracions constitueixen avui interrogants que apunten a l'existència i intervenció activa en aquest assassinat d'una misteriosa quarta persona. Aquest individu, d'haver existit i per tal d'aconseguir els seus interessos, determinà la biografia de Manuel, José Ramón i Vicente. Tota una mostra de les misèries de la condició humana.
