Fa unes setmanes, un matí de diumenge vaig trobar en un armari de ma casa uns papers enrotllats. Quan els vaig desplegar la troballa fou curiosa. A les meues mans un expedient de «Lincencia Absoluta» de 1921. La documentació era del meu besavi José Pons Contell, un xic nascut en una família humil de llauradors, el 4 de desembre de 1889 a La Llosa de Ranes. Com molts altres, a l'edat de 21 anys degué donar-se d'alta a la Caja de Reclutamiento a Xàtiva. José va començar la seu Servei Militar Obligatori a Melilla. Cal recordar que a principis del segle XX Espanya, com molts altres països europeus, pretenia aconseguir territoris colonials a l'Àfrica. En el cas espanyol, el territori era Marroc. Amb la Conferència d'Algeciras en 1906 després d'una pugna entre França i Alemanya es decideix en 1912 crear un protectorat espanyol al nord del Marroc i altre francès al sud.

Els conflictes amb Marroc començaren a la segona meitat del segle XIX però, el primer conflicte del segle XX a Marroc fou en 1909. La Companyia Espanyola de Mines del Rif (CEMR) havia obtingut permisos en 1908 per a explotar mines de ferro a les muntanyes situades al sud de Melilla. Les tribus de la zona atacaren als miners causant diversos morts i ferits. Aquest fou el pretext de l'inici del nou conflicte «la Guerra de Melilla».

En juny de 1910 arribaven noticies d'agitació a les cabiles de noticies de Metalza i Beni Bu Yahi, on es pregonava la guerra santa contra els cristians. Al capdavant de la harka estaven Hach Amar el Metalzi i Mohamed Ameizán. Després de mesos d'aparent calma la resistència tornava a manifestar-se a l'estiu de 1911. Com molts altres, José Pons Contell començà la seua instrucció militar a Almería i el 28 d'abril de 1911 s'incorporà al Regiment de Infanteria nº 68. Periòdicament es produïen agressions contra las forces espanyoles, fins que el 24 d'agost una missió topogràfica encarregada de fer plànols prop de la ribera dreta del Kert va sofrir un atac. Per a repel·lir l'agressió dels rifenys, va haver que enviar de Mellila una columna que aconseguí fer front als cabilencs de Metalza.

El 23 de maig, José Pons va començar les primeres marxes amb la columna a les ordres del teniente coronel Antonio Vallejo; entre maig i novembre va fer diferents activitats de campanya en Ras-Medina, cap al nord al cabo Tres Forcas i al zoco El Jemis de Beni Bu Ifrur. En aquells dies, la harka de Ameizan va llençar violents atacs, particularment entre el 15 i el 24 de setembre, que obligaren a les tropes espanyoles a evacuar les posiciones a la ribera esquerra del Kert. Els insurgents rifenys sumaren nous efectius animant als cabilencs a lluitar contra els cristians, encoratjats per les victòries. D'altra banda, des de la península s'enviaren nous reforços a Melilla arribant a 35.000 efectius. Simultàniament, notables rifenys demanaren una pau negociada. però el general García Aldave només acceptaria una rendició sense condicions.

Les operacions militars prengueren majors proporciones. Es recuperaren les posicions al Kert i costosament es conqueriren les zones muntanyoses de Metalza. Els dies 24, 25 i 27 de desembre es produïren violents enfrontaments. José, el 19 de desembre va assistir al combat en Tauriat; el 22 als combats dels altiplans de Telat i Beni Jadan. Entre el 23 i 25 als combats de Jlaz Asain i Yzarruain; i el 27 en el combat que tingué lloc al morabato de Bohana i Teseniom. En el dur combat lliurat pel general Aguilera contra els rifenys, les baixes per la part espanyola foren de 467 ferits i 265 morts, obligant-los a retirar-se.

Amb nous reforços Espanya aprofità l'impuls i ocupà noves posicions, la plana del Garet i el 10 de gener de 1912 la muntanya Arruit, important punt estratègic, obligant a Ameizan a refugiar-se al baix Kert. En març es reactiva l'activitat bèl·lica: amb refregues, emboscades i atacs a caravanes amb un elevat número de baixes.

El 18 de gener de 1912 atorgaren a José Pons la Creu de Plata del Mèrit Militar amb Distintiu Roig. Al mateix any va fer un reconeixement pel poblat de Hamman i vorejant el riu Kert tornà a Taifasor. Es va quedar a aquest últim lloc fins que va fer d'escolta de «los moros cuyo canjo había de efectuarse en Hamman» i va tornar a Taifasor. El 22 de març va participar a l'ocupació del poble de Hamman, on fou hostilitzat fins al 15 d'abril. Tornà a Melilla, on el 21 del mateix mes se l'autoritza a marxar a Alhucemas amb un permís d'un any, set mesos i huit dies per a poder tornar a casa.

El 15 de maig es produí una gran emboscada en la que s'acabà amb la vida de Mohamed Ameizán. La mort del cap de la resistència rifenya del període de 1909-1912 representà un gran triomf par a Espanya. El Govern espanyol intentà una nova política d'apropament als caps cabilencs per guanyar adeptes sense utilitzar les armes. Aquests avanços es dirigiren al sud, cap a Tistutin i Batel. No obstant, Hach Amar el Metalzi es convertí en el nou cap de la resistència rifenya. El 25 de juny de 1913, José Pons es reclamat de nou a files i el dia 30 degué escoltar una caravana entre Ras Medina i Yshafen; el 3 d'agost va a protegir el zoco de Arruit, el 4 una caravana a Yshafen, el 21 formant part de la columna del comandant José Sulvari va tallar el pas a l'enemic en el Barranco del Bueno. Finalmente el dia 28 va marxar a la muntanya Arruit per a protegir una caravana i es quedà destacat en Beni Ayur i posteriorment a Muley Rachid.

L'any 1914 José pogué finalment tornar a casa en posició de reserva. Cal tindre en compte que en situació de reserva continuava estant sota jurisdicció militar i calia presentar-se periòdicament al lloc de reclutament. Durant els anys que va durar la Primera Guerra Mundial els avanços foren menors a petició de França, s'ocuparen posicions i es van aprofitar els enfrontaments intestins entre cabiles per controlar la zona. Harch Amar el Metalzi es convertí en un dels principals agents pro-germànics y al 1916 es va decantar per donar suport a les tropes espanyoles.

Informe molt complet. A l'Arxiu Intermedi Militar de València em digueren que no es comú que soldats de tropa tingueren informes de servei tan complets com el que ens ha arribat de José Pons; normalment es feien per a suboficials o oficials. Crec que podria ser interesant que aquelles persones que tinguin curiositat sobre el seu passat familiar i que conserven aquest tipus de documentació, pogueren posar-la en relació.

El nostre estimat Raimon digué en la seua famosíssima cançó Jo vinc d'un silenci „Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg, de gent sense místics ni grans capitans, que viuen i moren en l'anonimat,...„Doncs aquets son els nostres gran capitans i si moriren en l'anonimat es responsabilitat nostra fer-los aquestos homenatges, ja que una part d'ells resta en nosaltres.