la línia ferroviària que uneix València amb Moixent pateix retards, sobtades cancel·lacions o problemes tècnics que endarrereixen la marxa i fan impossible complir amb la puntualitat. Molts usuaris afectats, si poden, acaben optant per desplaçar-se amb cotxe per tal de no fer tard al treball, a classe, o a la cita mèdica. Un, com a usuari, ha sigut testimoni de tots aquests inconvenients, al qual s'afegeix a més, uns preus excessius per a ser un servei públic, que en teoria no ha de donar beneficis sinó prestar serveis indispensables a les poblacions de l'interior que tenen el mateix dret que la resta de ciutadans de les capitals, a gaudir d'uns serveis públics de qualitat. Investigant la situació ens adonem que aquesta línia és una de les més antigues del país, i no s'entén com ara que es parla tant de l'Espanya interior, envellida i despoblada, no és facen més inversions per mantindre i millorar allò que ha existit sempre, i s'opte per exemple, en invertir en alta velocitat, oblidant els trens de rodalia, i concretament un, que és importantíssim en la vertebració de les comarques centrals valencianes, i que mou diàriament a una gran quantitat de població.
Històricament va ser Moixent un poble agrari però clau en les comunicacions cap a l'interior peninsular. La Vall de Xàtiva i Montesa constitueixen la principal ruta natural de comunicacions en direcció a la Meseta castellana. Ja utilitzada des dels temps dels romans per obrir la Via Augusta, i en èpoques contemporànies, per obrir el Nuevo Camino Real per on circulara el servei oficial de Correos y Postas, sota el qual es va construir l'actual autovia a finals del segle passat. A Moixent es va situar un portazgo durant tot el segle XIX, una enorme duana que cobrava drets a tots els comerciants i viatgers que necessitaven creuar el Camí Reial en direcció a Castella, i que pagarien taxes en funció del pes i del desgast que li ocasionaren a la carretera les tartanes, carros i carretes que volgueren fer ús d'aquell avantpassat de les nostres carreteres nacionals, autovies i autopistes.
Reflex de la important posició estratègica de Moixent, és que fins i tot va fer nit en aquella oficina el rei F erran VII en el seu viatge a Madrid, després de derogar a València la constitució de 1812, que va fer tornar a Espanya per la senda de l'absolutisme després de la Guerra d'Independència o del francés, segons llegim a l'obra dels Guillem Lera, publicada per la Diputació el 2007, dedicada a reconstruir la societat i sanitat del segle XIX a Moixent, i que juntament amb l'obra coral coordinada per Inmaculada Aguilar, on s'analitza l'arribada del ferrocarril a la comarca de la Costera, ens permet traçar les arrels històrics d'un servei de transport que ha sigut fonamental per al desenvolupament econòmic i humà de les comarques centrals valencianes, i que des de fa molt es troba en hores baixes, per motius que els seus nombrosos usuaris no poden comprendre, i encara més, si analitzem breument la seua història.
L'impuls del marqués de Campo. No va ser el govern d'Espanya el precursor dels camins de ferro en terres valencianes, sinó un polític, terratinent i banquer de la capital del Túria, José Campo, el que va veure una gran oportunitat de negoci si portava aquell invent anglés de la locomotora sobre rails, però necessitava molts inversors locals, entre els que podem destacar a la terratinent Rosalía Castro, de Moixent, o a Joaquín Marco, el marqués de Montortal de Xàtiva, entre d'altres. Naixia així la Sociedad Valenciana de Fomento, amb l'objectiu de financiar un ferrocarril que amb eixida des del Grao de València arribara fins a Xàtiva, primer, i després amb suport i financiació de l'estat, fins a Almansa.
En 1852 es va inaugurar el tram fins a Silla, un any més tard el tren arribà fins a Alzira i Carcaixent; després a Manuel i Xàtiva, el 1854. La capital de la Costera tributà un gran homenatge al promotor publicant « un álbum poético dedicado al señor D. José Campo, concesionario, director general y fundador de la sociedad creada para tan laudable objeto», moment en que s'acabà el capital privat i el projecte s'aturà en espera que arribaren les subvencions públiques arran de la creació de la llei de ferrocarrils de 1855, que va continuar afavorint l'expansió d'aquell camí de ferro, símbol del progrés de la Primera Revolució Industrial que havia tingut els seus inicis a Anglaterra, amb la inauguració, el 1825, de la primera línia de ferrocarril entre les ciutats de Stockton i Darlington. El Parlament d'Espanya va debatre a partir de 1856 per on continuar la línia en direcció Almansa. Uns defensaren per la Vall d'Albaida, i altres per la Vall de Moixent. Va Guanyar la segona opció. I és repreneren de nou les obres que duraren aproximadament uns quatre anys més. El 1857, el tren arribà a l'Alcúdia de Crespins; un any més tard a Moixent, i a les acaballes de 1859 s'aconseguia arredonir el projecte del Marqués de Campo amb l'arribada del camí de ferro fins a la ciutat d'Almansa.
Cal dir que els aproximadament 76 kilòmetres de ferrocarril que unien Xàtiva amb Almansa van costar moltíssim de traçar; es es van haver de fer molts ponts per travessar barrancs i perforar dos túnels per aconseguir obrir un pas rectilini en una complicada i escarpada orografia. A banda de costar molts diners, va acabar també amb la vida de molts treballadors en accidents per despreniments de terres, sabuda la manca de mesures de seguretat de l'època. Malgrat tot fou una empresa molt rendible i la companyia de José Campo va ser absorbida per la Compañía de Ferrocarriles Norte, que es va encarregar de fer la desviació que comunicara la capital de la Costera amb Ontinyent el 1894, i a Alcoi, el 1904; el tren Xàtiva-Alcoi.
Quin futur ens espera? Com ja s'ha denunciat repetides voltes a través d'aquestes pàgines, les línies de Moixent i d'Alcoi pateixen greus deficències en la prestació del servei, les quals no mereixen per la seua tradició històrica, pel que van costar de fer, i per la importància que tenen en la vertebració de l'economia valenciana. I per tant no és just ni raonable que és prioritzen els tren AVE de nova creació, abans que d'altres que han existit sempre i que donen servei al poble. O és que els usuaris haurem de fer una plataforma cívica com la de Teruel Existe, i guanyar un diputat en el Parlament espanyol? Fariem així visibles i tal vegada solucionables molts dels eterns retards del tren de Moixent.
