He resseguit parts del trajecte que, en 1618, realitzà un xativí il·lustre, el cosmògraf Ramírez. Sabem que era natural de Xàtiva, perquè ell mateix ho féu constar al seu testament, dictat a Sevilla. Degué ser fill d'un Vicent Alfonso i una Anna Esteve Ramírez de Arellano. Hom creu que podria haver nascut en 1580. Després d'estudiar a València, marxà a Sevilla, on amplià coneixements sobre la navegació. En arribar a la cort, canvià el seu nom d'Ildefons pel de Diego i adoptà el segon cognom matern. Els Ramírez de Arellano eren un llinatge nobiliari d'origen navarrès estès pels regnes peninsulars „també pel Regne de València„ i present a la cort, la milícia, la jerarquia eclesiàstica i el món de les lletres. Diego adquirí fama d'excel·lent pilot i científic. En 1617 van arribar a la cort notícies del descobriment efectuat per Jacob le Maire, un pas entre Terra del Foc i l'Illa dels Estats, i la localització del punt més meridional d'Amèrica, cap d'Hornos, deformació de Hoorn, nom d'una ciutat holandesa i d'una nau de le Maire
?A aquella terra li posà el nom de Xàtiva, la seua ciutat. Durant molt de temps, s'havia considerat que Terra del Foc era un continent austral que rebia als mapes denominacions com Terra Australis o Terra Incognita. La de Terra del Foc, adjudicada per Magalhães quan observà els focs que encenien els indígenes, es reservava sols per a la costa nord d'aquell continent. Però el cosmògraf cregué que la terra ignota era una illa molt gran a la qual posà el nom de la seua ciutat, Xàtiva. En definitiva, com l'expedició Nodal mai no arribà a descobrir l'estret situat al sud de l'illa de Xàtiva, el canal Beagle, Ramírez no s'adonà que Terra del Foc era en realitat un enorme arxipèlag. El 12 de març, l'expedició posà rumb a casa. El 9 de juliol de 1619, atracà a Sanlúcar de Barrameda. Tota la tripulació tornà sana i estàlvia. El pilot xativí va redactar una relació del viatge, Reconosimiento de los Estrechos de Magallanes y de San Viçente. Con algunas cosas curiosas de navegación, i dibuixà el mapa de l'Illa de Xàtiva.
Ramírez fou anomenat pilot major de la Casa de Contractació de Sevilla. Morí el 27 de maig de 1624. La seua figura caigué en l'oblit. El seu manuscrit, ocult molt de temps, anà a parar a la Biblioteca Nacional. En 2010, la Institució Alfons el Magnànim publicà un facsímil i un volum amb un estudi introductori d'Emilio Soler Pascual i la transcripció del manuscrit. Amb Diego Ramírez es confirma la presència valenciana en l'exploració del Nou Món i l'existència de bons científics durant les darreries del Renaixement hispà. Topònims creats pel cosmògraf encara perduren: caps Setabense i San Diego, illes Diego Ramírez... Altres noms no tingueren tanta sort; en 1707, Felip V ordenà l'incendi de Xàtiva i l'eliminació del seu nom. Igualment manà substituir el topònim Illa de Xàtiva, actual Isla Grande, pel magallànic Terra del Foc.
?Viatge per la Patagònia. Com aquells marins del segle XVII, he trepitjat la Patagònia en ple estiu austral. He visitat moltes contrades, algunes de les quals „la península Valdés o l'Illa Gran de Terra del Foc„ també va conèixer el cosmògraf Ramírez. He contemplat paisatges magnètics: la infinita estepa patagònica, boscos, glaceres, llacs, rius, platges. El viatger hi pot admirar una fauna de gran bellesa: colònies de llops i elefants marins, cormorans i pingüins de Magallanes, grups d'ovelles i cavalls, petites tropes de guanacs, algun còndor, armadillos, pumes, nyandús mascles amb els seus pollets „que els habitants de la regió anomenen choiques i charitos„, exemplars de mara. Hom pot visitar alguna estancia „finca de milers d'hectàrees dedicada a la ramaderia„ i veure, quasi de miracle, un gaucho a cavall i amb boina. Però ja no trobarà aborígens d'ètnia ona „o selknam„, extingits a la fi del segle XIX i el començament del XX a causa de les malalties importades pels colons, i per l'acció genocida dels empresaris ramaders. Avui, només hi queden uns pocs supervivents de l'ètnia yàmana. Els tresors naturals tampoc no estan fora de perill.
Vaig emular els nadius yàmana navegant pel canal Beagle des d'Ushuaia, la ciutat més austral de la Terra, fins a l'illot de les Éclaireurs on s'alça el farell que molts confonen amb el far de la fi del món descrit en la novel·la de Jules Verne, situat en realitat a l'illa dels Estats. Lluïa un sol resplendent. Els arbres australs ( lenga, guindo, ñire) són del gènere nothofagus. (Com que la lenga estén branques i fulles de manera horitzontal, els grups d'aquesta espècie arbòria recorden els jardins japonesos.) Creixen en una minsa capa de terra sobre sòl basàltic. En mancar d'arrels profundes, són vulnerables als fortíssims vents de la zona magallànica. Proliferen, per tant, els esquelets d'arbres caiguts, que tarden a descompondre's pel fred extrem que impera en la regió. Pul·lulen la molsa i diverses classes de bolets. Tot això dóna a la forest una aparença de bosc encantat. Al sud de l'Illa Gran sovintegen els paisatges lacustres i les torberes. Durant les caminades pel Parc Nacional Terra del Foc, vaig veure badies recòndites i els llacs Escondido, Fagnano i Roca ( Acigami en llengua aborigen), de color turquesa. ¡Difícil descriure amb paraules l'espectacle!
En fi, he tastat els rostits de carn patagònica, el peix i el marisc dels canals, el vi de la fi del món i l'herba mate. També he comprovat alguns fenòmens curiosos que s'esdevenen a les terres australs: l'aigua gira al revés en el desguàs de la banyera i el sol il·lumina des del nord durant les hores centrals del dia. I he recordat la gesta de Diego Ramírez, un xativí il·lustre, explorador i científic. De nou a casa, ordene els meus records. Potser aquestes línies exciten la imaginació dels lectors. Als confins de la terra encara és possible de sentir l'emoció dels grans viatges.
