el passat dia 7 de juliol, el professor Salvador Català va publicar una ressenya en aquest mateix periòdic sobre el llibre La postguerra a les comarques valencianes. Els casos de l'Horta Nord i la partida judicial de Xàtiva, del qual en sóc coautor. En ella vaig observar que Català dedica moltes línies a fer una crítica de la meua aportació al treball, relativa a la partida judicial, malgrat que la fotografia adjunta pertany a l'acte de presentació dels relats Curts de la Guerra Civil, de Martínez Tolosa. Un acte, per cert, que aquest diari no va dona cap referència i del que vam poder saber alguna cosa per un altre mitjà, aquells que no vam poder anar-hi.
En primer lloc, vull agrair al senyor Català que haja volgut llegir i dedicar l'espai que se li atorga per a tractar La postguerra a les comarques valencianes. En referència al seu text, però, em permetrà que li faça unes consideracions.
És cert que la paraula "testimonial" aplicada al tractament que es fa de la repressió en el llibre República i Guerra Civil a Xàtiva (1991) no s'ajusta a la realitat. Tot considerant el total de pàgines dedicades al tema, fa la sensació de voler disminuir la seua importància, malgrat que la meua intenció era una altra: al conjunt dels tres volums que ocupa l'obra, s'hi dedica una part comparativament menor. Cosa lògica, ben pensat, si el títol del llibre expressa República i Guerra Civil, donat que la repressió de postguerra ocorre després de la fi de la mateixa. En qualsevol cas, té vosté raó, no és una paraula encertada: adultera les meues intencions i pot molestar a qui se senta al·ludit.
La segona consideració és que hagués estat més recomanable (però no vital) citar Enric Soler Canet a l'apartat del poble de Barxeta. Sóc de l'opinió que pot considerar-se un error interpretable no citar a tota persona que haja escrit alguna cosa sobre el tema en cada municipi. Segurament, al principi de la investigació no vaig considerar adient incloure a Soler. Tot i així, una simple revisió de la bibliografia ho hagués solucionat i vosté i jo tan amics.
Per últim, estic molt d'acord en la valoració general del seu escrit: és una obra millorable. Però no ho són totes les coses que s'escriuen? Incloses les que provenen d'una subvenció pública, perquè en la Història no són tot certeses: hi ha mirades, versions i preguntes. Sempre preguntes. I estic convençut que vostè coneix l'aclaparadora magnitud del camp de les metodologies.
Bibliografia. D'altra banda, em permetrà també esclarir alguns desencerts que comet vostè, senyor Català, a l'hora d'explicar als lector i lectores el meu estudi. En primer lloc, centra les seues critiques en la bibliografia i eludeix quasi per complet altres parts. De fet, no sé com interpretar la seua lectura de les conclusions, ja que en fa una selecció potser interessada. L'objectiu del nostre treball és oferir una nova eina a l'hora de treballar el període de postguerra, ajustada a la forma a la que es va desenvolupar al territori. Territori, per cert, que no és la comarca, cosa que em fa l'efecte que vostè no ha entés del tot.
També em fa autor d'una cita, parlant d'Ulleye, amb les paraules «sesgada visión izquierdista, vehemente». Senyor Català, potser l'ha traït la precipitació en la lectura „cosa entenedora si tenim en compte la celeritat amb la que cal presentar les crítiques, perquè no perden actualitat„ però això no m'ho pot atribuir. Les meues paraules exactes, després d'assenyalar les virtuts del corpus editorial de l'entitat, són aquestes: «La seua línia editorial es situa visiblement a l'esquerra de l'arc polític i, moltes vegades mitjançant una retòrica marcada per la vehemència i el desig de justícia, tracten d'abordar el franquisme des de l'òptica del trauma de la violència, la mort i l'angoixa del control polític i eclesiàstic franquista. Tanmateix, la segmentació temàtica, els pocs recursos de l'editorial i, segurament, el propi to sovint polititzat de les publicacions no han tingut uns resultats del tot satisfactoris. No existeixen fins el moment treballs d'aquesta editorial amb una visió que realment supere els límits de la capital comarcal i que estiguen escrits des de la relació i reflexió, no des de l'enumeració» (pàgs 100 i 101). No em retracte de cap paraula. Ulleye compleix sovint totes aquestes característiques, és quasi la marca de la casa. I quin problema hi ha? No n'estic en contra, i crec que qualsevol persona que haja llegit el llibre no m'imaginarà, precisament a mi, acusant ningú d'esquerrà al personal. D'altra banda, que els nostres objectius no s'acoblen no ens converteix en enemics. Ulleye està molt centrada en uns temes que jo m'he proposat enfocar de manera distinta. És això un problema? No se n'adona que sense aquests treballs el meu seria impossible? Que ningú dels dos té raó en detriment de l'altre?
Acusatori. En general i, si m'ho permet, el seu escrit-ressenya destil·la una voluntat acusatòria i un cert enuig. Errors tipogràfics, paraules equivocades, canvi de sexe de l'alcalde de la Llosa, etc. No veig els beneficis que això pot aportar a l'estudi i debat d'un tema tan necessari com la postguerra franquista en perspectiva local, francament. En lloc de crítiques m'he trobat retrets. «En su visión de la represión se limita a esbozar un pequeño perfil biográfico del todopoderoso gobernador civil Fancisco Javier Planas de Tovar». Qui fullege el llibre veurà que faig molt més que això i que els motius pels quals la referència és breu no són ni gratuïts ni inventats. I, per descomptat, no intente «infravalorar lo muchísimo que se está realizando desde hace más de diez años sin responder a subvención alguna, y que aporta muchísimo a lo que ya se sabía». Home! Això seria com dir que l'objectivitat del periodisme que exerceix el mitjà on vostè publica, per posar un exemple, és qüestionable en tant en quant la major part del benefici econòmic que rep és per publicitat institucional! Ho sent si les referències a Ulleye li han sentat malament, senyor Català, però ha estat producte de la seua comprensió lectora, no de la intencionalitat del meu treball.
En qualsevol cas aprofite aquesta reflexió per, des d'ací, demanar que es torne a llegir el treball amb una mirada nova: pensant en els beneficis que aporten les noves fornades d'historiadors i historiadores tractant el tema, en l'esplèndid lligam que es pot donar entre allò acadèmic i allò local, en que cada error no és més que una lliçó per aprendre i una oportunitat de crear noves connexions entre especialistes i en la gran quantitat de camí que queda per fer. I, més que cap altra cosa, en noves estratègies per tal d'aconseguir, a la fi, una justícia i una memòria sobre els horribles crims del franquisme, que siguen sanadores i compromeses. Sense el diàleg, les ciències no són més que un grapat d'opinions. I és així com les crítiques sense contingut trenquen les perspectives de futur.
Finalment, vull apuntar que no ha estat el meu objecte ferir la sensibilitat de ningú. Lectors i lectores han de saber que la postguerra i el franquisme no són temes d'un grapat i només motiu de discussió entre nostàlgics. El seu tractament encara alça polseguera i patiment a parts iguals, i s'ha de promoure una imatge implicada i justa dels i les professionals de la Història. És un tema seriós que diu molt de qui som a dia de hui i de la nostra salut com a societat. Precisament per això, amb un correu privat com a resposta, no en faria justícia.
