Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Diàleg entre passat i modernitaT

Diàleg entre passat i modernitaT

Diàleg entre passat i modernitaT

Andreu Alfaro és l'escultor valencià contemporani de major prestigi internacional. Representà l'Estat espanyol en diverses biennals de Venècia. Forma part de la història de l’escultura del segle XX. Les seues relacions amb Xàtiva venen d'antic. Estigué present en un aplec del 25 d'abril celebrat a primeries dels vuitanta a la plaça de bous de la ciutat. Col·laborà en la carpeta de gravats Homenatge a Picasso, editada als vuitanta també a Xàtiva. Tanmateix, no hi ha cap obra d'Alfaro a les vies públiques xativines. (Només La veu d'un poble. Homenatge a Raimon, donada pel cantautor en 2015, s'exposa a la Casa de l'Ensenyança.) Alfaro a Xàtiva, diàleg amb la història ompli el buit momentàniament. L'exposició, instal·lada en diferents espais, dialoga amb l'arquitectura gòtica i renaixentista que conserva la ciutat. L'espectacle és memorable. S'exhibeixen sobretot obres dels anys noranta i primeries del nou segle, èpoques en què l'artista estava interessat pel barroc i el cos humà. També hi ha algunes peces dels vuitanta, una d'elles la impressionant Goethe al camp de Roma, que es troba al pati del convent de Sant Domènec.

Alfaro treballà amb un ventall no massa extens de materials (fusta, ferro, alumini, acer, marbre, zinc, metacrilat). A l'exposició es poden contemplar peces fetes amb ferro pintat, llautó, acer inoxidable i acer patinable. Als seus inicis, l'artista estigué vinculat al constructivisme abstracte. Li agradava aplicar els seus coneixements geomètrics per a crear obres abstractes, que jugaven amb matisos, mòduls seriats, la llum i el color. Les seues generatrius són un paradigma del domini sobre la geometria. En realitat, les seues escultures eren dibuixos que fugien del paper —«dibuixos a l'espai», els denominava Alfaro. Els espectadors han de girar al voltant de les peces. S'ha parlat del minimalisme de l'artista. Jo preferisc parlar d'austeritat expressiva. La seua obra esdevindria ben aviat un referent de compromís polític i social. S'hi poden detectar els seus anhels de llibertat, democràcia i emancipació nacional dels valencians. (Dissenyà els guardons dels Premis Octubre.) Amb tot plegat, Andreu Alfaro assoliria un llenguatge personal fàcilment reconeixible. Finalment, es mostraria interessat per diferents moments de la història de l'art.

Del diàleg amb la tradició, sobretot escultòrica, van nàixer les seues obres cinètiques. Amb unes línies molt simples dibuixava en l'espai cossos i personatges en moviment. Estaven inspirats especialment en els antics i els barrocs. Obres com Rapte de les sabines, Àngel, Laocoont o Les tres gràcies en són bons exemples. Algunes d'aquestes obres es poden contemplar ara a la nostra ciutat. Al final de la seua trajectòria, també va fer incursions en el jazz. S'ha dit que Alfaro és un artista essencialment abstracte, però jo no ho tinc tan clar. Fins i tot en obres tan aparentment informalistes com L'arbre nu, Planta d'interior (exposades al claustre de Sant Domènec) o The fountain (col·locada davant del Museu de l'Almodí), podem endevinar perfectament les formes figuratives. Alfaro havia treballat durant els seixanta a l'agència Publipress (de què formaven part altres personatges, com Vicent Ventura, Francesc Jarque, Rafa Gassent, Joan Josep Pérez Benlloch). Des d'aquells anys, l'escultor també desplegà una intensa activitat com a dibuixant.

Era capaç de dibuixar figures intricades i alhora simples amb un sol traç, sense alçar el llapis del paper. Sentia predilecció per les parts dels cos humà —les mans, posem per cas—, pels nus i pels retrats (en féu, entre d'altres, de Raimon). Són les seues creacions més figuratives. Després, traslladaria nombrosos dibuixos i esbossos al gravat i l'escultura. En fi, fa vibrar la possibilitat de contemplar a Xàtiva obres de l'enyorat Andreu Alfaro. Els espais públics de la ciutat tenen un gran dèficit d'escultura contemporània. N'exhibeixen academicista executada a primeria del segle passat. Però la modernitat hi té una representació pobríssima, per no dir nul·la. Aquests dies, camejar pel nucli històric permet fer-se una idea de com lluiria l'art contemporani a les places i els carrers xativins. Dissortadament, vivim en temps de pandèmia. Minvarà l'arribada de forans. Però els autòctons no s'haurien de perdre l'esdeveniment. Fer una visita nocturna de l'Almodí, Sant Domènec o la plaça de la Seu serà una experiència inoblidable i suggeridora.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats