ACanals va nàixer, cap a 1845, Antoni Pastor Alfaro, dit el Tardà, roder que va estar implicat en diversos robatoris entre finals de la Primera República i els primers anys de la Restauració. A mitjan segle xix, Canals comptava amb 577 veïns i 2.150 ànimes. La seua ubicació geogràfica, lliure de tots els vents, permetia gaudir d’un clima temperat i sa. De fet, les febres intermitents eren les malalties que més es patien i, normalment, solien contraure’s a les riberes del Xúquer. El seu nucli urbà estava constituït per cinc-centes cases grans i còmodes, amb dos pisos d’habitació i un tercer per a la cria de cucs de seda. Moltes d’elles també posseïen hort. Els seus carrers més importants eren rectes, plans i prou amples i desembocaven en dues places, la Major o de l’Església i la de Sant Agustí, que servien de mercat. Hi havia, també, casa consistorial, presó, una escola de primeres lletres, a la qual concorrien setanta estudiants, i una altra de xiquetes, que atenia cinquanta alumnes, i un cementeri, tancat amb parets i ben ventilat.
L’església de Sant Antoni Abat era servida per un rector de provisió ordinària, un vicari i set beneficiats. Una de les dues ermites públiques, edificada al costat de l’entrada principal de la població per la part del sud, només conservava un altar major tot daurat i amb una imatge i custòdia de l’Ecce Homo. El segon ermitori estava al calvari, al nord-est de la vila. El seu terme era generalment pla i poc fèrtil. Els camps més fecunds es trobaven a les partides de les Setenes i dels Horts, on es conreaven moreres, dacsa i blat, o, en lloc de l’últim, alls, naps i fesols, successivament. El secà s’estenia pel sud cap al Port de l’Olleria i estava poblat per un gran nombre d’oliveres i garrofers.
Els camins que el creuaven eren de poble a poble, de carruatge i ferradura. Pel sud, hi passava l’antic camí real de Castella; i pel nord, el camí real de Madrid. Rebia el correu de Xàtiva, cap del partit judicial, tres vegades a la setmana per mitjà d’un valiser. La seua economia es basava, fonamentalment, en la producció de seda —se’n recollien unes tres mil lliures—, blat, dacsa, alls, oli, garrofes, fesols, tramussos, llegums i hortalisses. A més, hi funcionaven vint-i-quatre fàbriques de vidrat i ceràmica ordinària, una de ceràmica fina, un molí de paper d’estrassa, un martinet per a forjar i batre coure, quatre molins fariners, quatre teleries de llenç ordinari i cinc forns de pa.
Hi havia, també, quatre botigues de comestibles i, cada divendres, un mercat setmanal. La fira anual s’hi celebrava els dies 15, 16 i 17 de setembre. Del comerç del vidrat i del paper d’estrassa, se n’ocupaven alguns traginers de la localitat (veg. Pasqual Madoz, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, t. I, València: Institució Alfons el Magnànim, 1982, pp. 205-206). Aquell, precisament, el del paper, va ser l’ofici que el canalí Antoni Pastor Alfaro va exercir anys més avant.
Les primeres notícies que es tenen de la trajectòria delictiva del Tardà daten de començament de desembre de 1874, quatre setmanes abans de concloure l’etapa presidencialista de la Primera República, arran del pronunciament de Sagunt maquinat i promogut pel general Arsenio Martínez Campos, en nom d’Alfons XII i a favor de la restauració de la monarquia borbònica. Aleshores, el bandit de Canals era capturat a Cocentaina després de ser acusat de robar, amb uns altres dos individus, les cavalleries i alguns diners de tres carreters que circulaven entre Almansa i La Encina. Tot seguit, era entregat, «amb un deforme punyal» que li havien decomissat, al jutjat de primera instància d’Alcoi, des d’on havia de ser conduït al d’Almansa, que era qui el reclamava.
Mesos després d’aquell episodi, el Tardà tornava a estar en llibertat i, de nou, es col·locava en el centre del focus mediàtic, quan participava en l’assalt a la casa d’un dels propietaris més rics de Montesa. Tot succeïa el 20 d’octubre de 1876, a les vuit de la nit, a ca Francesc Aràndiga. Els lladres, dos d’ells vestits de guàrdies civils, s’hi presentaven amb l’excusa que «anaven en qualitat d’allotjats» i, una volta dins de l’habitatge, es precipitaven a exigir 4.000 duros a la víctima. No obstant això, com que Aràndiga no tenia eixa quantitat en aquell moment, els intrusos s’acontentaven amb emportar-se uns 10.000 rals en metàl·lic —unes 2.500 pessetes—, «no sense advertir-lo abans de marxar, que estaven disposats a assassinar-lo si donava a les autoritats compte del que havia ocorregut». Casualment, uns xicons es trobaven a principis de gener de 1877, en una de les muntanyes d’Énguera i, més concretament, en la cova del Piquet, a poca distància de la dita població, dos uniformes complets de guàrdies civils, «amb les seues levites, pantalons, tricorni, cartutxeres, baionetes, carteres, xapa amb les inicials del cos, fundes d’hule, i alguns cartutxos de fusell Remington». La premsa no dubtava a relacionar la troballa amb el colp perpetrat, dos mesos i mig abans, en la «propera vila de Montesa». Mentrestant, les indagacions policials avançaven a bon ritme i, en qüestió de setmanes, s’aconseguia esbrinar el parador dels sospitosos. A mitjan gener, eren arrestats cinc dels presumptes autors de l’atracament a ca Francesc Aràndiga. Tres d’ells eren detinguts quan intentaven travessar el riu Xúquer amb la barca del peatge de Sumacàrcer. El que no va quedar clar va ser si, entre els atrapats, figurava el Tardà.
Al cap de vuit mesos de ser resolt el cas de Montesa, al setembre de 1877, la Sala Criminal de l’Audiència de València ratificava la sentència del jutjat d’Alcoi de la darreria d’abril del mateix any, segons la qual es condemnava el Tardà a cinc anys de presidi correccional i al pagament d’una indemnització de 298 pessetes a Vicenta Calabuig Vanyó per robatori. Aquell veredicte judicial degué dictar-se en rebel·lia del reu. La prova rau en el fet que el canalí va ser capturat dos mesos més tard, a l’acabament de novembre, en un poble de la província d’Alacant. Seguidament, era reclòs en un establiment penitenciari. A la garjola, però, va romandre molt poc de temps, ja que a la fi de desembre era posat en crida i cerca, en fugir pels voltants de Cocentaina quan era traslladat als calabossos del partit judicial d’Alcoi.
Aquella, tanmateix, va ser l’última aventura del Tardà. Al febrer de 1878, efectius de la Guàrdia Civil l’abatien d’un tir al mateix lloc on havia vingut al món, prop del camí que anava de Canals a Montesa, després que «fera armes contra l’expressada força». Informat l’alcalde de Canals, aquest eixia a arreplegar el cadàver «del temut bandoler» amb una llitera, i ajudat del nombre necessari d’homes per a poder-lo transportar. Llavors, se sabia que el Tardà tenia trenta-tres anys i es guanyava la vida de traginer. Fill dels canalins Joaquim Pastor i Maria Alfaro, estava casat amb la valladina Dolors Tolsà, amb qui convivia a Vallada i amb qui va tindre una xiqueta i un xiquet —Dolors i Antoni Pastor Tolsà.
