Ni la covid ha pogut amb els balls de carnestoltes d’enguany. Si bé la tradició ha desaparegut de la vida lúdica de la majoria dels pobles valencians, els coles i escoletes continuen sent un nucli de resistència perquè tan divertida festa no acabe per erradicar-los, i hajem d’anar a Vinaròs o Pego, entre altres pobles, per gaudir de les disfresses i la música, d’una festa hui congelada, en espera de la fi de les restriccions imposades conseqüència de l’alerta sanitària. Però les escoles l’han pogut celebrar, amb distància i carasseta, per tal de no trencar amb el costum de no perdre una tradició en perill d’extinció, i no amargar un poc més els nostres menuts.
Però no va ser la covid el gran enemic del carnestoltes, del ball, o de tota festa laica. Així, l’integrisme religiós el va condemnar des de temps immemorial. I més quan als anys 20 es va popularitzar el foxtrot, un ball de parelles, del qual el Charleston va ser la seua varietat més famosa. Aquell prenia el nom del port de la ciutat de Carolina del Sur que l’havia vist nàixer, i tenia les seues arrels en les danses folklòriques introduïdes pels esclaus negres a l’Amèrica profunda a través dels ports marítims. A Europa va revolucionar l’esperit de la festa arran de l’èxit dels musicals que sonaven als grans teatres, i que acompanyaren l’oci nocturn al llarg dels anys 20, la seua gran època d’esplendor, en espera de l’arribada del rock and roll.
A inicis del segle XX, el Carnestoltes va sobreviure a Xàtiva durant el mes de febrer, gràcies a la celebració de balls durant tres nits seguides. Una oportunitat d’ajuntar diversió i negoci. Societats de tot tipus participaren en l’organització per a recaptar fons. Empreses d’oci com el cinema-teatre del León, esdevenia temporalment en saló de ball, igual que les seus dels partits polítics, com el Círculo Democrático o el de la Unión Republicana, sindicats com la societat Agrícola Setabense La Protectora o la Humanitària, i les societats d’esbarjo com el Circulo de Comercio o les musicals, com la Nova o la Vella, organitzaven els seus balls, aprofitant l’ocasió per fer caixa de cara al finançiament de les seues activivitats polítiques, sindicals o culturals.
Fa ara un segle, el balls de Carnestoltes eren ja tota un tradició, la qual es va ajuntar amb la popularització del foxtrot, i posteriorment amb la del Charleston, ritmes que foren adaptats de seguida pels nostres directors més il.lustres. Així, per exemple, segons la secció notícies del Heraldo del 10 de febrer de 1921, José Ramírez va debutar com director de la banda de la Nova en les festes del Carnestoltes d’aquell any: «los bailes se han visto concurridos…celebraron bailes las sociedades Federación Agraria, las músicas de la Nueva, la Primitiva y Círculo Republicano, Círculo Mercantil con baile en el Gran Teatro… en las que Pepe Ramírez presentó una magnífica orquesta que interpretó los mejores y más modernos números de baile…».
Xàtiva esdevenia una festa no oficial, en ser únicament impulsada per les iniciatives privades, amb l’excepció de totes les associacions vinculades a l’església que feien tot el contrari. No hi hauria ball al Círculo Católico, i més amb una música que fomentava el ballar agarrats. El llavors ultraconservador setmanari local Obrero Setabense, va condemnar de seguida totes les noves formes d’oci nocturn dels anys 20, amargant les ganes de festa dels cristians, amb editorials on afirmava que: «el cristiano no debe asistir al baile…y creo que lo confesores cumplirán con su obligación exigiendo a las conciencias que dirigen que nunca asistan a ellos».
I com sempre la dona a pagar les conseqüències de viure a una família permisiva. I el director del setmanari continuava dient als homens el que havien de fer «como permitís que en un completo aturdimiento vuestras mujeres e hijas sean arrastradas al sonido de una música loca y desarreglada». No es podia deixar a les dones joves anar al ball perquè podíen perdre la «virtud» de ser «piadosa y pura». I abans que el Carnestoltes calia recolzar la moral cristiana, recordant els valors de la Quaresma, com: «austeridad, abnegación, sacrificio, caridad fraterna y pureza de costumbres».
I amb aquest objectiu, l’església va proposar un oci alternatiu que no incitara al pecat de la carn. Naixien a Xàtiva els espectacles del teatre musical cristià dirigits per la gran dama tradicionalista Clodomira Bernabé, presidenta de los Intereses Católicos i encarregada de fomentar espectacles més d’acord amb la moral cristiana, aptes per a tots els públics com les sarsueles, de la que un gran exemple en aquell inci de década va ser l’estrena de la comèdia sentimental escrita pel periodista i director de l’Heraldo, Alejandro Bellver Sanchis. L’acció transcorria en el jardí d’un col.legi de religioses dedicades a l’ensenyament, on «la hermana Teresa educa a las niñas en un patio del colegio y cuya misión es quitar espinas a los rosales que simbolizan las niñas, para que los capullos que produzcan eran perfectos…». Fou presentada en el conjunt d’una gala benèfica organitzada per la Caja dotal del Sindicato de la Aguja, en els dies previs a la celebració del Carnestoltes.
I no acabaren ahí les possibilitats d’oci nocturn d’aquell any de 1921, al ball i les sarsueles, es va afegir la possibilitat d’escoltar òpera a un ciutat que encara no havia recuperat la tradició de plantar falles. D’aquesta forma, l’Heraldo informava un desset de març de 1921, que arribava al «Gran Teatro de Jativa. Una compañía de ópera italiana. Abono para las tres únicas funciones. Viernes, Aida; Sábado Tosca; Domingo Africana… Treinta coristas de ambos sexos. Fastuosa presentación con la orquesta del Ateneo musical de Valencia».
Les crítiques d’aquell diari foren bones: «vaya un fuerte aplauso para la empresa Olympia de Valencia, que regenta la compañía teatral de aquí, por su empeño en proporcionarnos veladas de buena música…». Pel que fa a la taquilla també fou exitosa: «al público que ha honrado con su presencia está cortísima temporada de ópera, le han sabido a poco las tres funciones dadas…ni que decir tiene la gran aceptación que tendría entre los buenos aficionados a la música, que tanto abundan en Xàtiva, que repitiesen en abril».
Balls, òperes i sarsueles, juntament al cinema i els espectacles de varietés, foren les possibilitats d’oci nocturn dels anys vint. Cent anys després, l’oferta s’ha reduït fins al no res, en espera que algun dia torne a reviscolar, quan acaben aquests temps d’eterna quaresma marcats pel coronavirus, molt més restrictiu que aquella església tan ultraconservadora.
