Una de les grans perversitats del capitalisme, tal i com està muntat i concebut el sistema, és fer-nos ensopegar una i mil vegades amb la mateixa pedra. Pedres de colors i formes diferents. El concepte, tanmateix, és sempre el mateix.
La maquinària, per ser rendible, requereix que juguem permanentment amb les categories de gran, molt gran i enorme. Aquestes dimensions es veuen en la construcció (desbocada), el turisme (massiu) o l'oci i la seua política de grans parcs temàtics i comercials. Es veu en la construcció d'infraestructures, com les autovies que destrossen l'horta o una ampliació del port de València que no ha aprés res del despropòsit de la ZAL.
I l'economia anomenada verda, un pastís quasi acabat d'engegar, que podria ser l'excepció, es mou pels mateixos paràmetres. Una mirada megalòmana que sempre acaba afectant les comarques d'interior. A casa nostra tenim l'experiència de les plantes de tractament de residus: en contra de les recomanacions i el sentit comú, que aconsellava bastir una xarxa d'instal·lacions ben localitzades i dimensionades (això és: tractar els residus en origen, a xicoteta escala) les apostes empresarials han tirat pel dret de la megalomania i l'afectació màxima, amb l'objectiu de fer el tractament de residus de grans àrees poblacionals. Més beneficis.
Les energies renovables no seran una excepció. Al caliu de la inversió de la Unió Europea, al País Valencià hi ha presentats projectes per ocupar 10.000 hectàrees de plaques solars, l'equivalent a 5.000 camps de futbol. I algunes de les zones marcades són Navarrés o la Terra dels Alforins, amenaçant el que és una prometedora activitat vinícola i de turisme rural. Com passa amb els abocadors, allò aconsellable i sostenible seria la producció en origen i l'autoabastiment, però aquest és el camp de les empreses mitjanes i les cooperatives. Les grans corporacions monopolístiques, però, necessiten que pensem en macro.
La meua companya Violeta Tena, una estupenda periodista econòmica, comparava aquest enfocament de la transició energètica amb la megalomania dels AVE's. I així és com anem passant la vida, de pedra en pedra. De mirada de curt termini i nul·la volada.
