Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

FOC AMIC

Nostàlgia

Una de les noves faroles del Pati d’armes. | PERALES IBORRA

Una de les noves faroles del Pati d’armes. | PERALES IBORRA

Les intervencions en el patrimoni són una qüestió delicada. I polèmica. Perquè intervenir en un espai implica alterar les coordenades de la memòria personal i col·lectiva. Hi ha, per tant, un factor sentimental que sobrevola la idoneïtat o el rigor arquitectònic i que ens obliga a posar en quarantena les nostres percepcions.

Nostàlgia

Fa unes setmanes, quan escrivia el perfil del desaparegut Tomàs Llorens, em retrobava amb la vella polèmica que el va afectar quan va ser director general de Patrimoni, la intervenció de Grassi i Portaceli en el Teatre Romà de Sagunt. Potser per una visió romàntica i nostàlgica, moltes persones preferien la visió d'unes ruïnes a la reconstrucció funcional que ha permès la celebració en bones condicions de centenars d'espectacles. Hi havia, a més, un component ideològic, una reacció conservadora. Per a mi, no hi ha discussió. Però jo no soc de Sagunt. La meua infantesa no ha transcorregut entre aquelles runes ara rehabilitades.

La reflexió ve a tomb de la intervenció en el Pati d'Armes del Castell de Xàtiva, la desaparició del jardinet i la resta d'elements vegetals substituïts pel ciment i per un espai més gran de terrassa per a la restauració. N'estic totalment d'acord amb Martín Llinares quan explica que es tracta d'elements de principis de segle, que atorguen encant i personalitat a l'entrada al monument. I no sembla molt sòlid l'argument municipal que el que s'ha fet és eliminar elements que no són propis del monument. Segons això, el palauet neogòtic de Gregorio Molina fa temps que hauria d'haver estat enderrocat. El pas del temps, tanmateix, revaloritza les construccions, els atorga un nou valor, com passa amb el patrimoni industrial. Formava part el jardinet d'aquesta escala de valors?

Ho pose en interrogant perquè l'edat m'ha ensenyat a qüestionar-me a mi mateix. Per exemple, mai no m'ha agradat la intervenció en la Plaça de la Seu, sempre he enyorat la vella configuració enjardinada. Però gent que en sap molt més, com ara el meu company Ximo Corts, em va fer veure que es tractava d'una intervenció adient. Malgrat tot, la nostàlgia continua actuant, l'enyor dels racons que ens han acompanyat tota una vida i que un dia desapareixen. O són modificats. Per a bé i per a mal.

Compartir el artículo

stats