Després de l’expulsió dels moriscos el 1609 es produí una greu crisi demogràfica al regne de València que va ser especialment intensa en les zones on la població morisca, mai integrada i sotmesa sovint al règim senyorial, era més densa. Aquestos territoris varen ser les muntanyes del nord d’Alacant i la zona sud occidental del regne on es troba la Canal de Navarrés, en particular als pobles que la vertebren geogràficament, des d’Anna a Bicorp, terres on la revolta armada morisca encara marca la toponímia i on encara podem vore llocs vinculats a la repressió militar com el «fuerte de las Pedrizas», a Bicorp.
En l’Arxiu del Regne de València es conserva un «veïnari» de la baronia de Xella, un cens dels caps de família realitzat el 28 d’octubre de 1646 per la Generalitat del regne i amb clara intenció fiscal. El document especifica que el titular de la baronia era el duc de Gandia, qui va destacar a la localitat al seu escrivà, notari i assessor Baltasar Almenara de Benavarre. El modus operandi era senzill, l’encarregat de fer el cens, auxiliat per les autoritats locals, en aquesta ocasió pel «Justícia» o jutge de primera instància Diego Elvillar i dos jurats de la vila, convocà als caps de família a comparèixer davant seu per a donar els seus noms i fer acte físic de presència. D’aquesta manera es va fer aquella tardor de 1646, amb un resultat força significatiu. Es pot comprovar arran de la llista de compareixents que Xella estava poblada només per 44 famílies, al voltant de dos centenars de persones. Una font fiable, el cens de Caracena fet als temps de l’expulsió, informa que varen eixir de Xella 90 famílies cap a Àfrica, més del doble que cristians hi havia el 1646. L’enfonsament demogràfic de les viles de La Canal quasi tres dècades després de l’expulsió dels moriscos i amb una pesta pel mig, la de 1630, encara es feia palès malgrat els esforços repobladors des d’altres contrades com la vila d’Ènguera, o fins i tot les Illes Balears.
Tot i això, la realitat sempre disposa diferents vessants per a un mateix fet i hem de tindre present que els camperols cristians que ja habitaven el territori i els nouvinguts amb l’atorgament de Carta Pobla el 1611, més que probablement gaudiren de bones condicions materials de vida al redistribuir-se parcel·lari vacant procedent de la foragitada comunitat morisca, una situació que va ser comú arreu del regne i que es troba en l’origen de les notables produccions agràries valencianes de la fi del segle XVII i el XVIII. La nòmina dels xellins que es censaren en aquest document denota la permanència i el fort arrelament de cognoms com Bellver, Ximeno, Fabra, Granero (amb tres cases d’eixe cognom), Talón (tres cases) i Tormo (dos cases), nissagues presents en aquelles dates i actualment pròpies i ben vives a la localitat. Junt a aquests cognoms, l’escrivà donà fe d’altres com Ruter o Elna, molt més aliens a la Xella actual. També varen ser registrats dos caps de família que possiblement provenien de «nous cristians» es a dir, de musulmans convertits abans del decret d’expulsió, Andrés del Moro i Joan del Moro, dos indicis que suggereixen que els manats taxatius mai son efectius a cap societat i que la voluntat de romandre sobre el terreny pot ser molt més sòlida que les ordres administratives. D’aquests cognoms, molts han marxat de la vila, d’altres encara perviuen i uns pocs han experimentat un gran èxit convertint-se avui en dia en referents d’una identitat local en una comarca a l’interior del territori valencià, com és el cas dels Granero i Talón, cognoms que, un o d’altre, han dut tots els alcaldes de Xella des de les primeres eleccions democràtiques després del franquisme, el 1979, fins l’actualitat llevat només d’un únic cas, la legislatura de 1991 a 1995.
