Des de temps immemorials Xàtiva lluita per tindre una canalització d’aigües potables digna i moderna. Hui de nou el problema es repeteix. Les filtracions i pèrdues del líquid element han sigut escandaloses aquests dies i han ficat en peu de guerra a bona part dels habitants de les zones més altes i properes al Castell de Xàtiva. El problema principal s’ha centrat en les dolentes condicions que es troba el dipòsit de Sant Josep i en l’obsolescència de la xarxa de distribució que afecta a tot aquest barri del districte de Sant Pere.
Aconseguir una distribució d’aigües potables digna, igual, i de qualitat per a tots els consumidors ha sigut sempre un gran problema per a l’anomenada ciutat de les mil fonts. Xàtiva ha tingut sempre excés d’aigua, i un bon grapat de fonts públiques i privades. El problema no és ni de quantitat, ni accessibilitat, sinó de qualitat. Tindre aigua en les millors condicions de potabilitat per a tothom, ha sigut sempre un cavall de batalla per a tots els partits que han governat la ciutat.
Analitzem un exemple del que va a passar a 1915, quan Xàtiva va preferir altres obres públiques abans que modernitzar el clavegueram i millorar la xarxa de distribució d’aigües potables. Un temps també en què Xàtiva desenvolupava tota una guerra contra Canals pel domini del cabal del riu Sants. Acabada la fira de 1915, en un dels primers plens, el regidor del partit republicà, Lino Casesnoves, va denunciar l’obsolescència de la xarxa de distribució de l’aigua potable, on a més de filtracions, es barrejaven aigües destinades al consum amb altres de rebuig. A vegades el líquid no arribava als lavabos públics, en altres s’havien detectat restes de detritus als brolladors de les fonts públiques. El problema de la insalubritat s’arrossegava des de molt de temps enrere, i trenta anys abans, ja havia ocasionat una de les pitjors epidèmies de còlera de la història de la ciutat. Advertia el regidor que en qualsevol moment podria repetir-se un altra epidèmia si no s’invertia en la modernització de la xarxa.
El primer problema era aconseguir localitzar i evitar les filtracions procedents de corrals i lavabos privats, després conscienciar als veïns perquè no abocaren immundícies a l’antiga séquia de Bellús, que entrant subterràniament per la porta de Cocentaina abastia a un bon grapat de fonts. Històricament, les fecals s’havien llançat al carrer, però ara les ordenances municipals ho impedien, i la gent optava per la comoditat.
I després convéncer als usuaris que havien de finançar les obres d’una infraestructura que protegira un canal creat en temps de la Reconquesta, i Casesnoves defensava «convocar a los propietarios y pintarle la terrible situación sanitaria... el ayuntamiento necesita el dinero, y si no se lo dan, habrá que arrancárselo». Tots els periòdics de Xàtiva van aplaudir les paraules del regidor i van coordinar una campanya a fi de conscienciar a la població xativina sobre la necessitat que privadament finançaren aquesta obra.
L’ajuntament, tal volta com el d’ara, no disposava de fons per iniciar projectes tan costosos com aquell, i més quan el pressupost municipal s’havia dissenyat per a finançar un nou escorxador, l’ampliació del cementeri i participar amb capital públic en la creació de la Societat Cooperativa plaça de bous. La contaminació de les aigües locals va ser tema de portada en la premsa regional. Las Provincias publicava que des del punt de vista del turista, la ciutat de Xàtiva era bella, bressol de civilitzacions, amb mil fonts i una riquesa d’aigües de gran qualitat semblants al balneari de Vichy, però que tenia un gran problema, el de rebre filtracions de detritus, no sols en el recorregut urbà subterrani, sinó també abans d’entrar a la ciutat. El brollador de Bellús, en arribar al districte de Barreres, presentava un alt grau de contaminació.
Es denunciava no sols el deficient sistema de canalització interior, sinó també exterior, despertant fins i tot dubtes la qualitat de les aigües de la font dels 25 dolls. Sospita ocasionada pel fet que els respiradors situats al llarg del seu recorregut quedaven a la mercé del vianant.
Es van publicar informes dels metges sobre el seu alt grau d’insalubritat, que podien ocasionar tifus, infeccions intestinals, i fins i tot, tuberculosi. Es plantejava la necessitat de substituir els excusats per moderns vàters, de la higiene personal, per a evitar contagis i epidèmies, i sobretot, la possibilitat de com fer viable el projecte de reformes a través d’un impost que gravara el consum d’aigua. Xàtiva no va tindre una proposta de construcció d’un nou canal fins als anys 30.
