Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

LA VALL POBLE A POBLE

Albaida

Albaida

Albaida encara fa olor a ciri. A ciri d’aquells fets amb cera verge, groga i dura, i no dels moderns, blancs, de parafina, que xamen més ràpid i se’n van en un no-res. No fallaven mai els venedors de ciris d’Albaida a cap festa patronal de cap poble de les comarques centrals. Arribaven puntuals, a la processó, encara de dia. Muntaven un catre amb quatre ciris de cada classe davant l’església, esperant capturar algú que se li havia fet curt el de l’any anterior. El negoci demanava resolució i no podia admetre romancejar ni discutir preus, el necessitaves o no. I te’l compraves si els pares t’havien donat el consentiment. Els joves i les dones els gastàvem prims. Als xiquets sempre se’ls trencaven i dissimulaven amagant el clavill dins del puny en sostindre’l . Els homes, els demanaven més llargs i més grossos, per suposat. Tot passava ràpid, en els minuts previs a l’eixida del sant amb les andes i, quan aquest tornava al temple després de fer la ronda, ja havia desaparegut el cirier, ja se n’havia tornat a Albaida.

La memòria em fa trampes i em porta a recordar els moments que d’adolescent Albaida era la meua ciutat acadèmica. No aplaudisc ni justifique ara als que deien que Albaida bufava en caldo gelat. Als albaidins, en la resta de la comarca, se’ls tenia antigament per eterns aspirants a ser «els de la capital» de la Vall i a ells, en el fons, els agradava. Tenien un legítim i argumentat orgull, que hui s’ha evaporat perquè ja no es porta ni té sentit. Cal admetre, però, que venien de ser marquesos, poca broma.

Tot deu vindre -vull pensar- perquè tenien el primer i únic institut de batxillerat públic, que convocava diàriament més de sis-centes criatures des de Pinet fins a Fontanars. I això crec que podria justificar en part un lideratge que es mereixien. L’Institut de Batxillerat José Segrellesera una institució acadèmica i, per a la gent de la meua edat, un santuari. Era un formiguer de xiquets per un costat i xiquetes per l’altre -inicialment-, que s’omplia i buidava cada dia per una dotzena d’autobusos, a més dels empadronats. Es notava molt la diferència entre els de dins i els de «fora» els quals, per exemple, no matinejaven tant i podien anar a dinar a casa i no pel carrer com dinàvem nosaltres cada dia amb independència de les inclemències de l’oratge. Passats els anys se n’han fet molts d’instituts, però cap com aquell. En tota la Vall, dir «vaig a Albaida» una criatura entre deu i dèsset anys, era la manera d’expressar l’ofici d’estudiant.

Albaida, dita la blanca, en honor al color de la terra on s’instal·la. El Marquesat d’Albaida d’una manera o altra ha sigut l’amo de mitja comarca fins que el 1906 Alfons XIII li concedeix el títol de ciutat per història i per seguir fent de subministradora de serveis als pobles que la consideraven capital: registre de la propietat, jutjats, notari, banc, seu arxiprestal, presó, guàrdia civil... Ara, passat aquell franquisme tètric, tot està més escampat.

El Palau és sense cap dubte l’estrella d’Albaida i dóna fe de la importància que el seu comtat -des de 1604 marquesat- tenia. Sobretot amb l’adquisició pel cardenal Lluís Joan del Milà, nebot del papa Calixte III i, per tant, cosí del futur papa Alexandre VI. El fill de Lluís, Jaume, es casaria amb Joana d’Aragó, neboda del Catòlic i cosina de l’emperador Carles V. Després de mil peripècies, un incendi el 1986 primer i la dana del 1987 després, l’acabarien d’arruïnar fins que se’l va quedar l’Ajuntament l’any olímpic del 92. Els diners públics capgiraren la seua sort i han permés una restauració impecable que ha servit per instal·lar-hi el Museu Internacional de Titelles d’Albaida.

L’Església, lligada al pintor i ídol local José Segrelles, amb un campanar -amb bones campanes i millors campaners- preciós, enlairat i esvelt, també està en el Clos de la Vila, enfront del carrer Major que feia de carretera nacional fins fa quatre dies, on s’hi col·lapsava el trànsit en festes i processons sense immutar-se ningú. Però a mi, particularment, allò que més em va doldre fou l’enderrocament especulatiu del Teatre Odeón. Pensar que vaig actuar-hi com a alumne, en l’obra «El Tintero» de Carlos Muñiz (1961) fent del Negociant Don Ulrico.... m’ompli de nostàlgia i lamentació.

Compartir el artículo

stats