Em fa l’efecte que la gran exposició dedicada en Xàtiva a Rafael Armengol, «L’entrellat del color», comissariada per l’escriptor i bon coneixedor del món de l’art Martí Domínguez, tanca el debat sobre la necessitat o no d’un nou espai expositiu dedicat a l’art modern. El nou espai és la ciutat, un patrimoni que cal aprofitar.
La d’Armengol és la tercera gran mostra repartida entre diferents espais: en aquest viatge, les més de cent obres pictòriques exposades del transcendental artista de Benimodo es reparteixen per Sant Domènec, el Palau de l’Ardiaca (de nou disponible), la Plaça de la Seu, el Museu de l’Almodí i el Museu de Belles Arts.
L’artista no va ocultar durant la presentació la satisfacció per haver seguit els passos de les mostres d’Heras i Alfaro, dos artistes fonamentals. Però de segur que també li farà goig que siga tot just Manuel Boix, properament, qui tanque el cercle. Perquè la següent d’aquestes mostres estarà dedicada a l’artista de l’Alcúdia. I és de justícia: amb Heras i Armengol va formar equip en els seus inicis.
D’això ja en parlarem, però ara hi ha motius per celebrar aquesta «L’entrellat del color», una mostra fonamental, en la qual es fa un repàs crec que molt complet per la producció d’Armengol que, a més a més, troba l’encaix satisfactori i escaient de les obres en cadascun dels espais. També cal esmentar el fet que interessants obres no mostrades fins ara, com ara l’escultura a Estellés de nova creació a les portes del Museu de Belles Arts (allí es troba la sèrie-homenatge al poeta). O la sèrie exclusiva dedicada a Ribera que «mai havia mostrat Armengol», va aclarir Domínguez.
L’exposició té una enorme importància intrínseca. El que vull dir és que la posada en valor del patrimoni i l’esperança de les autoritats municipals que la mostra siga un pol d’atracció per a visitants és comprensible. Però allò important de veritat és que en l’entorn artístic valencià (no parle d’oïdes) aquesta mostra, com les precedents, torna a posar Xàtiva en el mapa de l’art. És una d’aquelles exposicions que s’ha de visitar. Un aspecte qualitatiu que va més enllà del nombre de visites que, finalment, tinga la mostra. Ser i exercir de capital cultural sense necessitat de designacions. Un camí a seguir en altres disciplines que s’ha d’acabar de transitar.
