El 25 d’abril de 1707 les tropes austriacistes són derrotades per l’exèrcit de Felip V en la Batalla d’Almansa. Una part de l’exèrcit guanyador baix el comandament del Duc D’Orleans es va dirigir a València, mentre que l’altra sota la direcció del marqués D’Asfeld marxà a la conquesta de Xàtiva. La ciutat decideix no rendir-se i prefereix «mantenerse firme hasta la última gota de su sangre». El relat micro històric del que va passar des del punt de vista dels perdedors és obra del frare carmelita Carlos Castañeda.
Millor hauria estat rendir-se una volta perduda la batalla. La resistència li costà caríssima. Un furiós D’Asfeld va enviar informes molt negatius a Madrid queixant-se sobre la forta i inesperada resistència d’una ciutat que li havia fet perdre molts soldats. Xàtiva mereixia un castic exemplar. I aquest arribà un 17 de juny en forma d’edicte, el qual manava l’extermi o urbicidi d’un nucli urbà amb la següent justificiació:
«La obstinada rebeldía con que hasta los términos de la desesperación resistieron la entrada de mis armas los vecinos de la ciudad de Játiva, para hacer irremisible el crimen de su perjura infidelidad desatendiendo la benignidad con que repetidas veces les flanqueé el perdón, utilicé mi justicia a mandarla arruinar para extinguir su memoria, como se ejecutó para castigo de su obstinación, y escarmiento de los que intentaran seguir su mismo error». L’edicte començà a executar-se un 19 de juny. Tant guanyadors com perdedors, foren maulets o botiflers, suplicaren per la suspensió d’aquest, però no va servir de res, i a poc a poc, abans i després de l’emissió de l’ordre reial borbònica, molts xativins emigraren cap altres ciutats. Esdevingueren en refugiats en la seua pròpia terra. Els que demostraren que havien sigut fidels a Felip V podrien migrar lliurement, i els seus béns van ser respectats. La resta, en teoria austriacistes, haurien de repartir-se pel Regne de Castella, i els seus béns van ser objecte de saqueig.
Un selectiu incendi començà aquell dia. No era el mateix cremar una casa d’un simpatitzant austriacista que un borbó, que suposem deixarien intacta. I és que aquells soldats mercenaris volien cobrar-se la victòria, buscant or i argent, o qualsevol altra cosa de valor, i acabaren per fer fogueres, i les cases no es cremaven perquè abans s’havien fet amb tota la fusta possible.
El frare Castañeda, un cronista i recuperador de la memòria històrica dels descendents de les víctimes que van viure aquells fets, ens diu, en base a les declaracions recollides: «…las ponían fuego, más por ceremonia que en cumplimiento de la Real Ordenanza, que con intención de su ruina, sólo prendió el fuego en los techos, dejando buenas las paredes». Aquest religiós volia escriure la història del seu convent, i dedicà un dels capítols a analitzar «las vicisitudes que padeció en las guerras de sucesión».
Aquest va ser enderrocat per reforçar la resistència de Xàtiva davant un imminent assalt de tropes borbòniques. Els fets que la ciutat actual commemorarà amb la lectura de l’edicte de l’extermini, segueixen el fil de les entrevistes realitzades a tots els frares més majors, testimonis indirectes d’allò que havien sentit contar. I ho va escriure en un manuscrit d’uns 32 fulls que no va publicar en vida. Fins a 1922, no va ser publicat íntegrament per Ventura Pasqual i Beltrán, el qual considera al frare com la font més fidedigna per entendre el que va passar després de la publicació de l’edicte: «como el padre Carlos Castañeda había nacido en 1740 y había podido conversar con algunos religiosos que moraban en aquel convento al ocurrir la invasión de las tropas de Felipe V y con muchos de sus compatricios que presenciaron el incendio de Játiva en aquella época, la mencionada historia tiene una autoridad indiscutible».
A l’estiu del 1707, només quedaren a Xàtiva alguns rectors, i molts soldats ferits a la «caza de tesoros», segons els testimonis recollits per Castañeda, que li compensaren per haver arriscat la vida en la defensa de la causa felipista, i molts forasters dels pobles de la rodalia que aprofitaven la conjuntura per a fer-se amb fusta, mobiliari domèstic o materials de tota mena, propietat dels xativins expulsats de la seua llar. I en ple saqueig, la desgràcia dels ara socarrats, que no cremats, es va estendre al conjunt del Regne de València, en publicar-se un 29 de juny de 1707, el decret pel qual s’abolien els furs a causa de rebel·lió d’aquell regne contra la causa borbònica, i on ara la llei vidria dictada des de Castella.
El 29 de novembre de 1707, Felip V va posar fi a l’extermini de Xàtiva, gràcies a la mediació de Melchor de Macanaz, que va convèncer al rei absolut perquè transformara Xàtiva, en la nova colonia de San Felipe, una ciutat pròspera que podria donar molts diners a la monarquia si es fomentava la seua recuperació econòmica. A més de ser un lloc ideal per establir soldats ferits en la Guerra de Successió, un lloc on arrelar i començar de nou. I prèviament com ja narraren en altres articles, un dels primers en arribar, van ser els escrivans reials, ja convertits a les noves lleis castellanes, com el notari Diego Maravall.
A partir del 17 d’abril de 1708, es publicà el bàndol que permetria tornar a molts xativins, recuperar les seues llars, i en cas de no fer-ho, aquestes serien repartides entre els nou pobladors que hi pogueren vindre. San Felipe va esdevindre en un pastís a repartir entre els botiflers, i Macanaz va ser durant molt de temps, el salvador de la ciutat, i «juez privativo de confiscaciones de bienes rebeldes de esta ciudad y del Reino de València». Curiosament a 1917, alguns pensaven que 210 anys després, Macanaz mereixia actes per honrar la seua memòria i un carrer a Xàtiva. Ventura Pasqual, pel contrari, va escriure que «después del odioso Felipe V, no hay otro más execrable para todo buen setabense que el de Melchor de Macanaz». I ens preguntem: si Macanaz, no haguera intervingut en la revocació de l’edicte d’extermini, Xàtiva hauria desaparegut del mapa?. Va salvar San Felipe a Xàtiva?.
