Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

FOC AMIC

L’Altra dimensió

L’Altra dimensió

Ja passava els mesos abans de l’estiu, però malgrat la calor avançada, els carrers, places i escenaris bullen. Les terrasses i els restaurants són plenes de gom a gom, els festivals i concerts brollen com bolets i s’omplin amb una facilitat desarmant. El turisme campa desfermat. És la lògica resposta hedonista a uns anys de restriccions i angoixes. Tot no siga que assistim a una versió post-moderna dels «feliços anys 20» del segle XX que precediren la desfeta.

En paral·lel a aquesta efervescència hi ha l’altra dimensió, la música de fons dels informatius que ens parla de guerra, inflació desbocada, baixos salaris, desigualtats i un panorama de futur desolador. Però hi ha en l’ambient una mena d’esborrat del present, de portes cap enfora, almenys. De filosofia reactualitzada del carpe diem. Fa uns dies, assistia a la inauguració del nou CaixaForum València. A més de fer bon ús d’una de les piràmides heretades de Calatrava, hi havia una interessant exposició sobre com ha mirat l’art el paisatge al llarg del temps. De la mirada romàntica a la visió estupefacta d’un món depauperat per la mà de l’home, per aquesta carrera contra el mur del turbocapitalisme depredador. Tot sembla pensat per una ràpida caiguda en l’abisme. Agafa els diners i corre. Quan no hi haja lloc cap a on anar.

En l’altra dimensió, ja ho veieu, el canvi climàtic no ha desaparegut. Ens segresten la primavera, alcem els muscles, envaïm les terrasses i, en arribar a casa, qui s’ho puga permetre, fot canya a l’aire condicionat. Energia a preus impossibles. És la guerra d’Ucraïna, diuen, però l’abús de les elèctriques era previ. És la guerra, diuen, però la inflació ja mostrava símptomes de descontrol. La darrera dada ens situava en un 10,2% d’augment. El meló d’alger té preu de caviar. Omplir el dipòsit del cotxe fa caure les llàgrimes. Els salaris, ja depauperats des de la crisi del 2008, estan congelats.

En l’altra dimensió hi ha moltes més famílies pobres, però no les veiem. No volem veure-les. I la dreta i la ultradreta que critiquen l’estat social afilen les armes perquè saben del descontent que hi ha en la superfície. A algú li semblarà alarmista el paral·lelisme amb la disbauxa que va precedir la Gran Depressió. Les circumstàncies, certament, són diferents. Però els indicadors són semblants. Incloent una facció progressista que no la va veure venir.

Compartir el artículo

stats