Les fosses del cementeri de Xàtiva

L’objectiu del present article és explicar molt didàcticament el significat dels enormes forats que s’han obert al cementeri general de Xàtiva, i que molts visitants veuran aquests dies quan s’acosten a netejar làpides o posar flors en les tombes dels seus familiars. Cal dir que no tots els eterns moradors de la necròpolis local han tingut el dret a gaudir d’una sepultura digna. Concretament trobaran dos fosses. Una és situa en la rodalia de la fila 148 davant del panteó del Jose Tudela Fuster, i un altra prop de la tomba situada en el cementeri civil, concretament enfront de la llosa dedicada a Jose María Blanch, en eixa part del cementeri tan degradada i oblidada, on anaven a parar els no catòlics, ateus, espiritualistes i evangèlics, i ara podem confirmar també, els milicians executats per la «justícia» franquista.

No són conseqüència d’obres relacionades amb l’ampliació dels nínxols, ni tenen intenció de crear un jardinet per a plantar vida, o restaurar les zones més degradades de la necròpolis local. Simplement són fosses obertes a tota pressa per llançar cadàvers de milicians afusellats en altres indrets de Xàtiva, que ara s’estan obrint per intentar escriure la història del que va a passar a la capital de la Costera des de la primavera de 1939 fins a 1941.

La presència de totes dues era una sospita o un secret guardat pels descendents dels executats. Fins ara sabien que en terra de ningú, dins del cementeri, s’havia soterrat a persones sense recursos, o a les víctimes no reclamades del bombardeig de l’estació, i se sospitava que també hi havien anat a parar els executats dels juís ràpids del franquisme. El que no sabien és que hi havien anat a parar també els assassinats duts a terme per falangistes incontrolats, com el cas de Manuel Cháfer Cháfer, «el gallo d’Alboi», nova víctima la història del qual, la podran llegir en la futura publicació de les actes del memorial que l’editorial Ulleye dedica a aquests temes.

Ara els arqueòlegs d’Arqueo Antro excaven el subsòl del camp sant xativí per a identificar les proves del delicte de lesa humanitat comès a Xàtiva a partir de la primavera de 1939, i tancar aquesta negra història, més terrorífica que qualsevol narració de Halloween, i més quan resulta tant real com silenciada. Fins ara només existia una prova documental del que estava passant. La va escriure Carlos Sarthou al diari de las Provincias, un 21 de maig de 1939 al diari de les Províncies: «…en los días 24 de abril y 17 de mayo se han celebrado los primeros consejos de guerra contra autores de asesinatos y robos cometidos durante la revolución, resultando 28 condenas a muerte, algunas de las cuales ya se van ejecutando…».

Li van dir que contara coses de la vida local, però no la veritat. De periodisme lliure res. Aquella va ser l’única notícia del que estava passant a Xàtiva. Després silenci informatiu. Caldria informar de la celebració de la Setmana Santa, el Corpus o el dia de la Victòria, mentre s’amagava la realitat dels afusellaments i el trasllat dels cossos al cementeri de Xàtiva. El que no entenem és perquè obriren dues fosses al cementeri, i no van desfer-se dels cossos obrint una ben gran enmig de la Serra Grossa, que hauria estat totalment inidentificable. Les dictadures mai pensen en el futur.

Per a no pertorbar les celebracions dels guanyadors, triaren la Casa Blanca, una finca agrària a cavall entre Xàtiva i Novetlè, reconvertida en camp de tir de caçadors i forces de seguretat. Un espai allunyat de la bullícia urbana, i tradicionalment poc freqüentat per por de patir un involuntari tir. L’enorme i blanc mur que donava nom a la finca, es va convertir en improvisada paredassa per a fer justícia. Allí es va executar a 22 xativins presumptes culpables de la repressió revolucionària esdevinguda en la primavera i estiu de 1936. Aquella que matava rectors, dones i afiliats a Dreta Regional Valenciana, i deixava els cadàvers en séquies, carreteres o davant del cementeri, perquè els familiars s’encarregaran de donar-li’ls cristiana sepultura.

Els arqueòlegs tenen prioritat en buscar els afusellats en Casablanca, i el cas de Manuel Cháfer Cháfer. Aquesta oportunitat d’escriure aquesta pàgina en blanc de la història de Xàtiva, ha estat impulsada per l’Associació de Víctimes de la Repressió franquista amb finançament de la Diputació de València. Fins al moment, a totes dues s’han identificat restes, l’ADN de les quals es va a comparar amb els dels familiars descendents per a assegurar la seua identitat. Identificat el segon, ara es treballa en la primera. S’han trobat ara les despulles de Jose María Blanch, executat el 15 de maig en la primera saca de Casablanca, al costat de altres cinc companys.

Casablanca va ser protagonista de 4 saques. A l’esmentada, s’afegeix la del 7 de juny, amb 6 execucions, que es va dur a terme en plena celebració del Corpus, la del 8 de juliol, amb altres 8, fins a arribar al 13 d’octubre, amb només dos. La resta d’ajusticiats, els líders més importants, serien traslladats a Paterna, on tindrien el mateix destí. Però cal dir que no tots acabaren en les fosses, perquè molts familiars subornaren els enterradors perquè no llançaren el cadàver a la fossa, i ells pogueren donar-li una sepultura digna, o fins i tot costejar una làpida, com el cas de Jose María Blanch.

Tots ells van ser condemnats a penes de mort per assassinats en base base a delacions. Entre ells, suposem botxins i víctimes innocents. Els seus cossos van ser traslladats i llançats a fosses comunes situades en el cementeri. Mai va haver-hi constància escrita del lloc exacte. La llei del silenci es va allargar fins als nostres dies. Les execucions van quedar silenciades com una història que mai s’hauria d’escriure, enterrades en l’oblit. Un oblit que 84 anys, després, encara que semble increïble, es posarà remei. I, per fi, podrem escriure una història que, desgraciadament, no és un conte de terror imaginat, sinò una veritat silenciada que forma part de la història d’Espanya, i que ja és hora de traure a la llum, agrade o no.