"Tinc fama de ser un poeta pessimista i no m’agrada, però la realitat em dona la raó"

Marc Granell (València,1953) ha publicat amb Bromera diversos llibres els últims anys. «Arran de gel» acaba de rebre un dels Premis Nacionals de la Crítica. Tot i que els seus versos destil·len tristor i molta reflexió, creu que mai cal perdre l’esperança ni la curiositat. 

Calcula que té més d’11.000 llibres a casa, tants que sobreïxen de les prestatgeries i per quasi tots els racons, però somriu especialment en vore" Arran de gel" (Bromera, 2023), l’obra que ha fet que Marc Granell siga mereixedor del Premi Nacional de la Crítica en la categoria de poesia en català que atorga l’Associació Espanyola de Crítics Literaris.

Explica que guarda llibres des de fa quatre dècades, en la mateixa habitació que va nàixer tot just fa ara 71 anys, en un dels carrers més senyorials de València. Granell, amb tota una vida dedicada a les lletres i la literatura i amb diversos premis, s’emociona i riu com un infant en parlar de l’ofici poètic. 

Què suposa el premi?

Una gran alegria. Sempre ho és i sobretot de la crítica, és a dir, no aquell que tu et presentes, sinó que ve a ser un reconeixement al llibre o a la trajectòria; és encara més agradable. No ho esperava i ha estat realment una grata sorpresa.

Inesperat, però el jurat diu que la seua «indiscutible trajectòria poètica (...) ja valdria per a justificar un premi» però, a més, que als 70 anys va publicar un «llibre excel·lent».  

Llibres van eixir molts l’any passat, molt bons i de noms importants, i segurament hi ha millors o iguals que el meu, per això que et trien és significatiu. M’agrada que hagen pensat en la trajectòria.

El descriuen com un poemari «penetrant» que profunditza en els temes que han marcat la seua obra. Com van sorgir estos versos en concret?

No escrivia molt i estava parat, però a partir de publicar la Poesia completa (2018) em vingué la crida altra vegada i m’ha agradat sentir-la. Per la meua experiència, el poema no el busques, la poesia et busca. Jo li dic les muses, per dir-ho d’alguna manera. I aleshores vaig fer Cel de fang (2020), el llibre anterior, per a reflectir el que he anat fent al llarg de molts anys: per una banda, la reflexió existencial del pas del temps des del pensament de la mort; i, per altra banda, la rebel·lia davant del món. Tinc fama de ser un poeta pessimista i la veritat és que no m’agrada, però la realitat m’està donant la raó, amb injustícies en tots els nivells. He intentat reflectir eixos temes amb certa cruesa i dolor.

«M’agrada sentir la crida de la poesia. Per la meua experiència, el poema no el busques, la poesia et busca. Li dic les muses, per dir-ho d’alguna manera»

I és més per una qüestió de fer-se major o pel que passa al món?

No, més pel que està passant al món, perquè és des del primer llibre que vaig publicar, Llarg camí llarg. Tots els meus llibres estan basats en eixa temàtica personal, existencial, de reflexió més filosòfica; però també volia reflectir el món. No he amagat mai els poemes polítics, socials i de protesta. Potser per l'edat, ara no és com el meu llibre Fira desolada. Ara no és una desolació absoluta, és una mirada molt més crítica i preocupada, amb molt de dolor. He tingut molta sort, perquè estic escrivint i he trobat una editorial, Bromera, que m’ha atès. Tinc un altre llibre, que és un poc diferent, i espere que també es publique. Són memòries fetes amb versos molt menudets. 

Parla de poemes socials i de protesta i el jurat també destaca d’«Arran del gel» que «desperta la consciència adormida del lector». Ajuda la poesia al canvi? 

Crec que sí. I no només la poesia, sinó tot l’art: el bon poema, el bon quadre, la bona cançó, la bona música... és veure el món tal com és, fora de tu, en la seua tragèdia i en la seua bellesa. Per això faig una poesia el més directa possible, un poc descarnada, fins i tot, en la forma i en el seu ritme. 

Al llibre hi ha un poema sobre el valencià i la necessitat de cuidar-lo. Per què el va incloure?

És un dels temes fonamentals, des de l’amor a la llengua i des de la consideració que és xicoteta i menuda i que no és com les altres però que té tot el dret a viure. Pocs països tindran al davant un ministre o un conseller de Cultura que només agafar el càrrec declare la guerra a una gran part de la cultura del seu país. Volen que desaparega; és terrible, però ho tenen difícil perquè és una llengua parlada per molta gent i molt estudiada, són ja 40 anys de la Llei d’Ús. Però no només és qüestió de llengua, és qüestió de cultura i d’una literatura que ha provocat un negoci editorial. També en la música.

I com veu ara el panorama eixa generació dels 70, de la qual forma part, que va començar a escriure en valencià i que va fundar la revista «Cairell». Com van ser els inicis?

Apassionants i molt curiós. Vinc del castellà pur i dur; vaig aprendre als 23 anys a parlar, escriure i llegir valencià per una decisió política. Partírem des de l’amistat i férem comboi, amb entusiasme de lluitar contra el franquisme. Ens adonàrem que hi havia una altra llengua que parlaven els amics de comarques, que també escrivien en castellà... Va ser eixa il·lusió; potser, com diu [Josep] Piera, fantasiosa però meravellosa. Em sentia d’eixe grup, i des de l’amistat i l’estima però amb molta vergonya, vaig fer el pas. Vam crear l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i una infraestructura editorial. Potser eren utopies, però estic molt satisfet. Crec que sí que vam guanyar, perquè s’ha fet una infraestructura editorial, no apoteòsica, però prou potent.

«Vinc del castellà pur i dur; vaig aprendre als 23 anys a parlar, escriure i llegir en valencià per una decisió política. Férem comboi des de l’amistat»

Aleshores, va pagar la pena?

Mereix absolutament la pena, perquè hi ha una literatura molt variada en tots els gèneres. Som tres generacions treballant al mateix temps i això no havia passat mai al País Valencià. Hi ha joves importantíssims de narrativa… Estic molt agraït d’haver ajudat; jo també he publicat sempre traduccions perquè ens havíem d’obrir a les altres llengües.

Sobre la poesia dels seus inicis... es reconeix i li agrada?

He evolucionat, però no tant, em reconec. Escric poesia des dels 17 anys. La tendència dels 70 era més el formalisme i el trencament, però a mi sempre em tirava més la qüestió social. Per a mi Machado és el gran referent i el meu gran poeta. Sempre he seguit aquesta línea i he estat molt coherent des del principi. L’evolució que he fet és cap a una millor forma d’escriure, però els temes i les preocupacions són una continuïtat.

"Estic obsessionat en què Estellés deixe de ser el poeta ‘del poble’. És universal i extraordinari"

Als 23 anys va rebre el premi Vicent Andrés Estellés...

Sí, en la segona part de Llarg camí llarg hi ha poemes ja escrits en valencià i el primer que tinc és un estellesià. 

I què pensa del centenari del poeta?

És una vergonya que oficialment no hagen volgut celebrar el centenari d’aquest grandíssim poeta. Estic molt obsessionat en traure’l de ser el poeta ‘nacional’, el poeta ‘del poble’. És extraordinari des de tots els punts de vista i comparat amb qualsevol gran poeta del món occidental del segle XX i del segle que siga. Se l’ha de començar a considerar d’eixa manera, com a gran poeta universal. 

S’ha dedicat professionalment a la traducció en la Diputació de València. Com és la faena d’obrir un llibre a altres parlants i móns?

He viscut d’ella i és apassionant. Vaig tindre sort perquè em contractaren primer en la preautonomia i, després, en la diputació fins que em vaig jubilar. Sempre he intentat ser el més fidel possible i amb respecte a l’original. He traduït molt, però poesia he tingut molt de reparo perquè és molt difícil.

També s’ha enrecordat dels infants i té poesia infantil, com l’últim llibre «Versos al vol», d’enguany. Per què? 

En els 90, a partir, sobretot, d’una idea de Josep Ballester, de Tàndem, volíem una antologia per a nanos, però no hi havia res i aleshores me va picar i un dia me va sorgir «L’arbre vell» i vaig disfrutar. Després, amb l’editorial Tabarca. És un procés molt bonic —amb la rima i la música—, pero més difícil i una qüestió d’ofici. He anat molt als col·legis i és un encant, una experiència inenarrable perquè són d’un agrait... i tenen com una normalitat la poesia. Fan dibuixos i poemes a partir dels teus.

I per acabar, com és un dia en la vida de Marc Granell?

Molt rutinari. Des que estic jubilat, normalment de matí és passejar, anar a museus i veure la premsa. De vesprada, llegir. Duc tres lectures alhora. Primer assaig —que engloba també dietaris, memòries,filosofia, història, política...— i poesia i novel·la. Sóc un grandíssim lector de novel·la i m’hauria encantat escriure narrativa, però no he sabut; també perquè no m’hi he posat, però és una altra visió. 

Marc Granell, premiat per l’Associació Espanyola de Crítics Literaris per ‘Arran de gel’

undefined

Suscríbete para seguir leyendo