L'altre dia mirava una pel·lícula a la tele. Una de l'oest. La recorde perquè em va fer gràcia la de voltes que els personatges citaven versicles de la Bíblia. Tots en sabien cites literals. Tots n'eren lectors, i molts en tenien memoritzades dites, a força d'haver-les repetides en família, a taula, en un casament o en un soterrar. Sempre m'ha sorprés aquest savi costum, tan quotidià a les pel·lícules americanes. Entre nosaltres, aquestes aficions bíbliques no les té ningú. Entre nosaltres, catòlics o laics, agnòstics o creients, gent de missa o de taverna, la lectura no és un fet quotidià, sinó raríssim. Llegir es considera una excentricitat, quan no una marginalitat o una bogeria. I això és així, es parle de la Bíblia, del Tirant, o del Quixot.
¿Per quins motius els valencians no tenim arrelat el costum lector, ni en hàbit laic ni en religiós? En l'inconscient col·lectiu dels valencians, sovint hi he percebut més por que no gust pels llibres. Per què? Una resposta l'he trobada en la història. I els culpables serien els doctes tribunals de la Santa Inquisició, que en nom de l'ortodoxia santíssima llançaren a les flames -com va fer Hitler segles després- tots els llibres que els semblaven sospitosos d'heretgia, fins i tot les versions en romanç de la Bíblia i altres llibres o tractats, sense importar si eren de cavalleries o de religió. Tindre un llibre a casa era perillós, ja que podia dur el propietari i el llibre a la foguera. El llibre, doncs, se'l tenia per un artefacte subversiu. La por al saber ha marcat, doncs, la memòria culta del nostre poble. Per això, la gent no llegeix: per instint de supervivència. La dita ho diu: «El gat escaldat de l'aigua freda fuig».
