A

lfons el Savi, rei de Castella, visità en diferents ocasions València. La primera, per pactar amb el seu sogre, Jaume I, la conquesta de Múrcia. Segons explica Ramon Muntaner, el rei en Jaume "ordonà de tal manera sa terra que les gents qui ab lo rei de Castella venien no trobaren res a vendre per negun diner, ans tuit venien pendre ració de totes aquelles coses que demanaven de boca, de la cort del senyor rei d'Aragon". Per les places valencianes es podien trobar "moltons entegres e cabrits, e quarters de vedells e de vaques, e pa e vi, capons e gallines, conills, perdius e de totes altres volateries". I la cosa va durar "més de dos meses que el rei de Castella estec en la ciutat de València e en lo regne, que anc un diner no despeneren". És a dir, que van estar amb totes les despeses pagades.

Però, no sols el Savi i la seua esposa, sinó que "viviren los reis e les reines e los infants, comtes, bescomtes, barons, prelats e cavallers -que hi havia molts de tots los regnes-, e ciutadans e hòmens de mar, a gran alegre e deport". Sense dubte, Muntaner degué exagerar, però una cosa sembla certa: la imatge de València, per als castellans, degué ser la d'una terra d'abundància on tot es podia prendre gratis.

El 1274, Alfons de Castella tornà a València, de camí cap al concili de Lió, on ja havia estat també el rei en Jaume temptant de ser coronat pel papa. I ara Muntaner indica que el rei Conqueridor només va supervisar "les viandes con eren ordonades" i s'entreté més a dir-nos com durant els quinze dies que va estar la cort castellana a la capital del regne, "refrescaven los jocs e les danses", que devien ser semblants a les de l'entrada dels monarques a la ciutat: "null hom no poria escriure los jocs, los alegres, taules rodones, taulats, juntes de relló, de cavallers salvatges, barons anar ab armes, borns, galees e llenys armats que els hòmens de mar feien anar ab carretes per la Ramla, e batalles de taronges e encortinaments".Unes visions com aquelles, en la cort castellana, degueren marcar prou la imatge de València. Una imatge que va perdurar i que, segurament, encara perdura.