El dilluns passat dinava amb uns amics i comentàvem el resultat electoral, quan em va sonar el mòbil. Hi havia dos missatges que em preguntaven, un, si estava sorprés de com havia anat la cosa, i l'altre, si estava content dels resultats. En un missatget de mòbil no resulta fàcil discernir el to amb què l'emissor t'escriu, vull dir, si va seriosament o en broma, si du ironia, si va de bona fe o amb mala llet, a no ser que conegues de prop la persona que l'envia, o que aquesta siga capaç de comunicar-te el que vol dir.

En aquest cas concret es tractava d'amics. Sorprés? De què? Content? Per què? De moment, vaig deixar les preguntes i respostes en fosc, i vaig seguir gaudint de l'arròs al forn que teníem davant. Entre els comensals, n'hi havia qui parlava de fracàs, i se'n resignava, menjant i bevent; hi havia també qui estava pagat perquè els seus havien guanyat, i qui somreia perquè els seus (uns altres) havien obtingut un bon resultat al seu poble. N'hi havia diversos gustos, i diverses opinions. A ningú no sorprenia la victòria del PP, ni la debacle del PSOE.

Això sí, a tots els de la colla ens havia sorprés l'èxit del Bloc-Compromís en les autonòmiques, i en l'ajuntament de València, la capital. I ens semblà just fer un brindis per l'esclat d'alegria que havia suposat veure tan pujat de to el color ataronjat de la coalició valencianista. I sí. De veritat que aquesta era l'única gran sorpresa de la nit electoral. Per a uns, una callada perplexitat; per a uns altres, una immensa alegria.

Un de la colla ho va manifestar així: quan vaig veure l'anagrama somrient del Bloc-Compromís en la graella del conjunt de les forces polítiques a totes les televisions (a totes, menys a la TV3, ai!), em vaig sentir content; perquè, per fi, el valencianisme real havia eixit a la llum del sol. I, tots contents, vam brindar amb el somrís dels pares o l'avi que celebren el naixement de l'hereu desitjat: pel futur, i per molts anys.