La realitat mai és suficient: Una conversa sobre la ficció

"Hi ha gent per ací dient «ficció» com si fora sinònim de mentida i com si la ficció no fora una capa sobre la qual se sostenen les nostres vides i la nostra existència". Això que tuitava Juanpe Sánchez López el passat 29 de gener, em va impactar fins al punt que sentia que necessitava parlar amb algú de la ficció.

Aquesta conversa pendent l'he trobada a través de 'El arte de inventar la realidad', amb subtítol, 'Cuando la ficción dinamita las certezas', un llibre d'Áurea Ortiz Villeta editat per Barlin Libros i inclòs en la col·lecció 'Paisaje', un recull de petites joies. En aquesta, la historiadora de l'art i crítica de cine, escriu, allunyada de l'estil críptic que sovint reprodueixen els assajos sobre semiòtica, els seus pensaments sobre la imatge, el so i el moviment, i com tot allò crea discursos globals que afecten la nostra construcció més intima.

'El arte de inventar la realidad' ofereix un diàleg al voltant de la ficció i la no-ficció, si és que té algun sentit separar-les. Llegir aquest títol és evidenciar la connexió entre els codis audiovisuals emprats a les xarxes socials i les primeres imatges dels germans Lumière: desdejunis i gatets. El nostre imaginari està farcit d'idees que només hem pogut aprendre amb allò tan enlluernador que és el cine.

"No hi ha manera d'apropar-nos i pensar en el món actual sense pensar en les imatges", assegurava l'autora en la presentació del títol a la Filmoteca Valenciana, on treballa com a tècnica de programació. A més de les enriquidores metàfores i exemples, i divertides referències a 'Anatomia de Grey', Áurea posa sobre la taula l'emergència d'allargar aquesta conversa sobre les fronteres entre realitat i ficció.